Assaig sobre la ceguesa

Un relat de: SomriureXsobreviure

Em va segellar amb el dit índex els llavis per fer-me callar de cop. Amb la mà que li quedava lliure em va acariciar la cintura. Va incorporar-se davant meu; a dos centímetres dels meus llavis, els seus. Però s'ho va repensar. No em faria aquell petó que tan desitjàvem els dos.

La mà que estava situada a la meva cintura, va lliscar, molt suaument per els meus melucs fins trobar-se la meva mà tot penjant d'un braç que semblava mig mort, va agafar-lo i em va fer moure.

-Què vol ensenyar-me?- vaig dir-me a mi mateixa.

M'havia tapat els ulls amb un mocador de coll que li havia regalat. Amb el pas del temps la meva olor havia desaparegut de tots els colors d'aquella tela fins a substituir-la, la seva, encara més dolça.

En aquell moment em van passar pel cap un munt de coses diferents, allà a les fosques, havia sigut capaç de recordar velles històries i sentir nostàlgia per uns temps en què sense adonar-m'en havien sigut els que més havia viscut amb les persones que ara més enyorava. Eren coses que s'esborren en l'oblit de tothom (imagina't no queden ni en l'oblit).

En la foscor vaig veure com ell encenia un llum, però tot hi així no veia absolutament res. Ara, notava entre les meves mans una mena de quadern, a espiral metàlic.

-Què deu de ser; una novel·la? un assaig? Poesia? el guió d'una d'aquelles pelicul·les d'amor amb final de Hollywood que sap que m'agraden?- masses preguntes m'anava fent quan ell em va deixar anar sense més ni menys:

- No et facis tantes preguntes. No serveix de res preguntar-se quan saps que si no et treus el vel dels ulls no sabràs mai què t'he donat. El que sents tu ara, aquesta impotència i nervis de voler saber què és i no veure-ho és el què em passa a mi cada dia des de que em desperto fins que torno a dormir. Creus que em podràs entendre?









Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer