ASSAIG GENERAL

Un relat de: MariaM
Els carrers han estat sempre per a mi motiu d’entusiasme com una bona pel·lícula. Fa estona que hi vagarejo; mentiria si em digués que sense rumb. La veritat és que tinc una cita, i d’una certa importància. Tal vegada sigui aquest el motiu de retardar-la el més possible. No sóc jo l’única convocada i, previsiblement, la majoria hi anem amb el nerviosisme que s’escau en aquests casos.
El temps, volàtil, m’ha conduït a la vesprada, i amb la vesprada han esclatat les llums de la ciutat. Brillen ja en el vestíbul on acabo d’entrar. He obert una porta i s’ha produït un canvi extraordinari; com per art de màgia, s’ha fet de dia!
Com una novel·la, una obra de teatre, és també, un acte màgic. És el que l’autor porta dintre sense saber que va carregat amb tant llast.
El director i alguns dels companys, actors i tècnics, eren a escena. Representava una sala amb una gran finestra, era per allà que penetrava la llum del sol, artificial, es clar. Els actors ja anaven vestits, convencionals i elegants, preparats pel dinar que s’anava a celebrar, i jo he corregut a canviar-me i m’he incorporat al grup. Tan sols hi faltava la Laura, la protagonista, que sempre reclama el millor lloc en el repartiment.
Apareix amb el seguit d’excuses a les quals ens té avesats i corre a canviar-se de vestit. També ha tardat més del compte, amb la qual cosa, els ànims s’anaren escalfant. Un cop hi vam ser tots, va començar la representació.
La Laura havia de pujar una escala amb un gelat a la mà; l’havien advertit que tingués cura de no tacar-se perquè no tenien rèplica del vestit per l’endemà, però, el que no havia de succeí ha passat. El més lamentable és que ella ha esclafit a riure i el director, enfurismat, se li ha atansat i li ha clavat una bufetada tot dient-li que actuava com una “amateur”. Ella no ha callat i li ha dit que pensés el que volgués i ha fet acció d’abandonar l’escena i, just aleshores, el graó de l’escala s’ha enfonsat i amb ella la Laura, que de cop ha emmudit.
Cridòria, corredisses i tot el tràngol imaginable. El pitjor del cas és que periodistes i fotògrafs, autoritzats a assistir a l’assaig general, han entrat en acció. Un parell s’han escapolit fins l’escala de l’escenari; tots guaitàvem però ningú havia encertat a demanar una ambulància, solament el “xispa”, que més seré avisà als sanitaris i a la policia, amb molt de criteri; no trobava normal l’incident de l’escala. L’ambulància se n’ha endut la Laura, ja conscient, però, la policia s’ha quedat i, a la resta, ens ha demanat que, de moment, no ens moguéssim. Tirant curt, en tenim per tota la nit. No n’hem dit res, llevat del “xispa” que s’ha mostrat irritat, “n’hi ha per tirar el barret al foc” i mentre ho deia ha llençat la seva gorra al pati de butaques.
Els companys reflexionaven en veu alta sobre l’estat de la Laura, ves tu, i les causes de l’accident. Jo no he piulat, al contrari, m’he sentit tranquil·la i serena. La vida és una caixa de sorpreses; i el teatre més, quan menys t’ho esperes intervé la màgia. He fet be d’aprendre’m els textos i moviments del paper de la Laura.

Comentaris

  • A polir[Ofensiu]
    MariaM | 03-08-2018

    Lluis, molt agraïda per la teva critica constructiva. Estic aprenent i sí, molt he de polir encara.
    Una abraçada.
    Mariam

  • A polir[Ofensiu]
    Calderer | 30-07-2018


    Benvolguda,

    He llegit les primeres línies i m'ha interessat i he continuat (sovint amb un primer paràgraf ja en tinc prou per entendre que un text no val la pena) però m'ha decebut una mica. M'explico:

    .- Hi ha uns canvis de temps verbals que no acaben de rutllar, caldria revisar-ho. Que cada temps tingués el seu sentit.

    .- S'insinua que la protagonista ha provocat l'accident per quedar-se amb el paper principal... però no acaba de quedar clr, ni com insinuació.

    Salutacions

    Lluís