Assaig de carta abans de la fugida

Un relat de: rautortor
Estimats,
Aquesta carta, la darrera que escric, l’haureu descobert quan ja hauré marxat.
Tranquils, però, que ni estic malalt ni tampoc l’hauré dinyat, o això espero. Senzillament, me n’he anat. On? Ara mateix, ni jo ho sé, però he fugit. He fugit perquè no em cerqueu ni intenteu localitzar-me. Ah, que no he robat cap banc, no he estafat ningú ni he comès, Déu me’n guard, cap crim. A més a més, no dec res a ningú, ho tinc tot pagat.
El cas és que estic una mica cansat de tot el que m’envolta. D’aquesta societat tan materialista, tan amoral i adotzenada. I no m’estic referint al món en sentit ampli, sinó al meu entorn més immediat.
Que jo sàpiga, he estat un bon fill, pare, germà, avi, amic... i espòs, ai si ella fos viva encara! He tingut cura de pares i familiars, de fills i de néts, més enllà del meu interès personal, fins al punt que m’he oblidat de viure la meva pròpia vida i de portar a cap els meus somnis. I he pensat que ja n’hi havia prou, en part perquè ja no em necessiteu. Però, jo sí que necessito retrobar-me a mi mateix.
I què puc dir dels amics? No em telefonen si no els telefono. I darrerament, quan ens reunim, sempre hi ha algú que no vol venir. Què se n’ha fet d’aquells llaços amicals que semblaven sempiterns? Entre polèmiques polítiques, desavinences familiars i la intransigència davant el perdó mutu –caparruts que som!–, s’ha dessaborit la relació.
Què em resta, doncs? És obvi que la fugida és la millor solució. Fugir del meu present per cercar un nou futur a la meva mida. Sol o en companyia de noves persones, encara que sigui per pura i simple supervivència.
Per tant, adéu! I no us preocupeu per mi. Segur que estaré bé.
Afectuosament, o potser hauria de dir, amb molt d’amor. Segur que sí.

[Signat i rubricat]

Aquesta és la carta que els meus néts descobriren mentre remenaven els calaixos de l’escriptori. La veritat és que, a partir d’aquell dia, tot ha canviat, sobretot per mi. Em tenen vigilat. Nit i dia.
Tan ben muntat que ho tenia...

Comentaris

  • Genial Raül[Ofensiu]
    Endevina'm | 19-03-2016

    Un humor ben sensat el teu en aquesta carta, una epístola fallida. Ho potser ja ho sabia que tal dia la trobarien i ja li anirà bé que el tinguin ben vigilat, la vida és tan misteriosa que potser tan sols volia que algú li fes cas.

    Un estil molt ben trenat en aquesta carta, felicitats.

    Bona feina

    Ferran

  • Llàstima[Ofensiu]

    Quina llàstima que l'hagin descobert abans que pugui fer la seva escapada i iniciar la seva dona vida. Una carta que es llegeix en un sospir, que t'impedeix separar-te d'ella. Potser el que m'ha agradat més és aquest llenguatge tan realista, molt lleidatà segurament. Felicitats! Molta sort en el concurs!
    Edgar

  • M'he deixat de dir[Ofensiu]
    aleshores | 14-03-2016

    que emocionalment mai deixem de ser rellevants, malgrat no ho sembli,...

  • El camí cap a la irrellevància[Ofensiu]
    aleshores | 13-03-2016

    L'anem fent tots. Ja no sóm l'eix, l'element imprescindible. En pensem que fem nosa. Per això crec que era una fugida falsa la que es descriu. Una fugida amb ganes de ser descobert (pels nets) Totes les fugides són el contrari de fer front a les coses. Menys quan s'està pres! Però aquesta invocació a fer la pròpi vida sembla forçada: només seria una queixa. Queixa de que el nostre mon decaigui. Però és inevitable el camí cap a la irrellevància.
    M'ha agradat de llegir aquesta reflexió en forma epistolar.
    Salutacions,

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 13-03-2016 | Valoració: 10

    Quina carta mes bona, jo mateixa he estat tentada d' escriure alguna vegada.
    Montse

l´Autor

rautortor

222 Relats

757 Comentaris

138560 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.




Fotografia d'Arno Rafael Minkkinen