Ascensor

10h. Un olor a cremat m'ha impregnat de sobte els nassos. Jo, agarrat a les crosses, he resistit el sacseig posterior, l'apagada de llums, l'aturada ràpida, amb un grinyol que no presagiava res de bo. Ara, parat i a les fosques. I sense mòbil! Esperaré. Algú se n'adonarà, aviat o tard.

11h. No en tenia prou amb la contusió de turmell dret, en plena campanya electoral. Ni amb el batibull consegüent i riures dels companys de partit, esquerrà a manta. "Què, fent el salt del tigre ha estat, no?" Autèntics cabronassos! Farem ganyota, ho sé. El segon de la llista no eixirà. Sóc jo! Millor, seré sols un ciutadà, perquè no pense repetir aventura d'ací a quatre anys.

12h. Caldrà anar digerint el tràngol. Supose que no trigaran gaire. Caldrà fer acudir idees joioses. O no pensar en res.

13h. Ja se'n passa! Una colla de gats a l'estómac em recorda que només he desdejunat dues galetes i un cafè curt!

14h. La nit de cap d'any pròxima ens bufarem amarats de nostàlgia. Agafarem una trompa suprema de mastodòntic mamut. Celebrarem el nou any xops de cava, de vi i de ginebra. Sense trencar vidres. Ni un, ni cap. Civilitzadament. Caminarem pels carrers de la vila, fent esses. Això sí, sense pujar a la vorera. Perquè les voreres són per gent que no mai ha trencat un plat, ni se n'ha eixit del camí, que va a missa de dotze tots els diumenges i festes de guardar. Però això val només per la vorera dreta. I nosaltres som ‘els altres', els incrèduls, els que circulen per mig la via, xafant adoquins de l'època del dictador. Potser per nosaltres estiga reservada la vorera esquerre. Més estreta. Amb alguns desnivells i clots. Però no ho crec, perquè....

15h. Ai, la Lina! Quins càntirs de dolçor! Quanta abundància de rems! Autèntica! Sempre alegre i sempre disposada! En els ossos em deixaria si...

16h. (cent anys després). Els bombers arribaren als primers habitatges de la ciutat desfeta per l'explosió nuclear. Ja era un lloc net. Trobaren l'ascensor i, dintre, un esquelet i dues crosses.