ARUNACHALA

Un relat de: MariaM
M’agrada conduir. Stop. No he sentit, però, una gran fal·lera pels cotxes. Stop. Tot i que els he estimats i en tinc cura. Stop.
N’he tingut alguns i, a tots, els he batejat, amb el benentès, que sempre els he posat un nom: Bo, per la matrícula; Tabalet, pel conillet d’un conte que explicava als nebots; Pettery... bé, no em vull enrotllar perquè és de “l’Arunachala”, de qui us volia parlar, justament.
Arunachala, és el nom d’una muntanya situada en un indret d’Índia. La vaig conèixer de lluny, de casa estant; en parlava un llibre que em van regalar. L’autor, deia que, segons un savi, per bé que des del punt de vista material, l’Arunachala “és tan sols un muntijol sense sentit, una massa de roques i pedres”, en el sentit espiritual, real, és tot un símbol. No, no patiu, no detallaré aquí tota la mitologia connectada amb el turó. És tan sols per situar-vos, la justificació, d’haver posat al meu cotxe aquest nom forà i estrambòtic.
Amb ell vaig fer-hi bones i llargues passejades. Vaig descobrir indrets meravellosos, vam contemplar el mar i les muntanyes i, a la primeria, no anàvem sols. Un bon dia –per què en direm bon dia?-, l’home que ens hi acompanyava va desaparèixer.
Això, però, ja és un altre tema, i no em vull perdre gaire lluny. Certament, aquell fou un temps de pèrdues, perquè, alhora, vaig perdre, també, l’Arunachala; sí, em van robar el meu cotxe. Vaig fer tots els tràmits inimaginables; denúncies a la policia, perquisicions per mitjà d’agències especialitzades, indagacions personals. Res de res. En fi, el substituí en Pettery i, a aquest, en Marxós i,... prou, no patiu.
De tot plegat, han passat uns anys i, un bon dia, ara sí, vaig anar amb una amiga a caçar bolets. Una sortida amb autocar i d’un sol dia, als voltants de Guardiola de Bergadà. No hi havia estat mai, ni allà ni a qualsevol lloc de cacera de bolets.
Arribàrem al bosc i cadascú dels que participàvem a l’excursió, va tirar pel seu compte. Em va fer l’efecte que els boletaires, els d’aquell grup, si més no, eren molt seus i no estaven disposats a compartir territori. I, com si es tractés de la recerca d’un tresor, tots, mig ajupits, anaren a la seva. I es feu el silenci.
La meva amiga i jo, aviat en tinguérem prou i vam agafar el camí de tornada. Aquell camí remenava bastant les corbes; temptejava i regatejava amb nosaltres fins conduir-nos a una clariana. Primer em vaig fixar en una mena de cabana feta de pedres, com la dels pastors, m’imagino, i al costat, una filera de roba estesa. Tot seguit, però, vaig descobrir una silueta que m’era molt familiar; el reconegué de seguida. Ni la memòria ni el cor, em fallaren; malgrat que el temps transcorregut es feia palès, en el seu aspecte, segur que era ell, l’Ararunachala.
Me’l mirava de fit a fit, extasiada, sense acabar de creure-m’ho i, va ser així, de trascantó, que van veure el seu tracaleig, el sacseig dels vehicles quan van per un mal camí o bé, quan a l’interior algú s’ho està passant la mar de bé. Sense pensar-nos-ho dues vegades, ens hi apropàrem per guaitar des de la finestra posterior. No estàvem encuriosides, sinó, sorpreses i més que ens hi vam quedar en veure l’espectacle que se’ns oferia als nostres ulls.
Una dona jove, vestida amb un sari i, al front, l’ensenya, el Bindi que la caracteritzava, canviava els bolquers a un infant, en el seient del darrere. La postura, sens dubte, era incòmode, certament, i es movia amb dificultat. El nen plorava i la noia li cantava dolçament; no la vam entendre, amb tot, l’escena ens emocionà. I, tan silenciosament com havíem arribat, i jo ben trasbalsada, vam reprendre el camí de tornada.
No ens calgueren paraules per posar-nos d’acord, amb marxar i, amb no dir res a la resta del grup, del que havíem vist i viscut. Pensàvem i sentíem igual. Tant ens feia el com, el quan i d’on havia arribat aquella família si, ara havien trobat el refugi i l’aixopluc que buscaven i, ves per on, en un lloc anomenat Arunachal que, en el seu país, és símbol de pau.
“Ningú pot ser lliure mentre els altres no ho siguin”.

Comentaris

  • Arunachala amb Bolets![Ofensiu]
    MariaM | 29-12-2016

    Hola, Aleix. Confio que a l'ombra de la muntanya d'Arunachala o la del Montseny?, trobis la pau i el gaudi que tots desitgen amb bolets o sense. Una abraçada.
    MariaM

  • Bon relat[Ofensiu]
    MariaM | 29-12-2016

    Montserrat, celebro que t'haguéssim agradat els bolets i els meus relats i que em segueixis. Un bon any, literari, també.
    MariaM

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 20-11-2016 | Valoració: 10

    Preciós

  • Arunachala amb bolets[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 19-11-2016 | Valoració: 10

    Sembla que és una bona barreja. Tastaré aquest plat, a veure si trobo la pau, la llibertat, el gaudi. Un bon relat tardorenc, ideal en tardes com la d'avui. Una forta abraçada, Maria.

    Aleix