Arts [5] El botó

Un relat de: Joan Gausachs i Marí

Des de ben petit que havia vist teatre, el meu pare durant molts anys va ésser el cap de tramoia del centre parroquial de la nostra barriada i cada quinze dies tocava una nova funció, Quina dedicació, quina bona voluntat hi havia! Assajaven l’obra a les nits per a representar-la una sola vegada!

Anava al teatre amb els germans i la mare, i quan acabava la funció em deixaven quedar a esperar el pare per a tornar cap a casa un cop que la sala i l’escenari estiguessin ben endreçats.

Aquell dia, no recordo pas quina obra representaven, però en escena hi havia dues o tres actrius. Una d’elles duia una faldilla d’aquelles que en deien “de tub”, amb dos o tres botons bastant grossos que tancaven la peça pel darrere, sota del genoll.

Després de fer diverses passes un xic enèrgiques, un botó, pobret, no va resistir tanta pressió i va anar a caure a un cantó de l’escenari.

En acabar la representació, vaig anar, com de costum, a esperar el pare i vaig buscar pel racó on havia observat que havia caigut el botó. Encara hi era. Ningú no l’havia vist.

El vaig agafar, i ben decidit vaig pujar les escales que menaven al camerino de les senyoretes i em vaig plantar davant la porta. Aquí, aquí es va acabar la meva decisió. Jo, que em proposava que m’acollissin com un heroi, no vaig fer res.

Ja hi portava una bona estona quan sentí que a dins hi havia crits i bellugadisses. No entenia què deien, però era evident que la desaparició del botó era cosa sabuda. Novament vaig pensar que em comportaria com un heroi, trucaria i seria el salvador del món... Ho pensava però no ho feia.

Vaig estar tanta estona allí al davant, que semblava que ja formava part del mobiliari. De sobte es va obrir la porta i una de les actrius em va etzibar més o menys:

—I tu, què hi fas aquí?

Recordo... és a dir, crec recordar, que no vaig dir res, vaig allargar la mà oberta amb el botó ben visible i..., vermell com un perdigot, vaig fugir escales avall. El món, el món ja el salvaria un altre dia.

—————
Escrit el dijous 14/03/2019
Revisat per Pilar Campmany i Piqué el divendres 15/03/2019




Comentaris

  • Sense malicia...[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 31-03-2019 | Valoració: 10

    Docs te'l podies haver quedat com a record i ara aquest seria per a tu com un amulet de la infantesa. Un relat molt ben trenat i sense pisca de malicia. El trobo entranyable i denota que eres un bon Jan. En certa manera m'hi veig emmirallat... Gràcies per fer-nos particip de la teva minyonia. salut! Nil

  • Un de tres![Ofensiu]
    Olga Cervantes | 31-03-2019 | Valoració: 10

    De vagades ens passen coses que ens paralitzen perquè pensem que són molt importants, un botó pot ser una d’aquestes coses. El teu personatge ha sigut molt valent.

    Una forta abraçada

    Pinya de rosa

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    Montseblanc | 29-03-2019

    Quan som jovenets, de moltes coses simples en fem una muntanya, com no fer-la doncs davant la porta d’un camerino rere la qual hi ha “actrius”.
    Molt humà i tendra i perfectament creïble i ben explicat. Si no ho has viscut, t’has posat a la pell del protagonista completament.

  • la timidesa[Ofensiu]
    Rafael P. Lozano | 26-03-2019 | Valoració: 10

    M'he idendificat amb el xicot timid, Jo també ho vaig ser de jovenet, i encara, avui dia als meus 70 anys, arrossego una mica de timidesa, perô molt poca... aixô es va perdent amb els anys.
    Bon relat, amic Joan. Una abraçada des de Tenerife.
    Rafel

  • Excel.lent: [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 26-03-2019 | Valoració: 10

    I vas trobar el botó, què bé! Doncs es vas quedar satisfet de l'acció que vas fer amb molta delicadesa. Je je je je...
    És molt bo i té una bona acció per part teua per donar-li el botó.
    Una salutació.
    Perla de vellut

  • El fre de la timidesa[Ofensiu]
    Pallars | 25-03-2019

    Un record d'infantesa que deixa empremta durant molts anys. La timidesa pot arribar a magnificar allò que en realitat és insignificant. Total... un botó! Però... quan arriba l'hora de la veritat, millor girar cua.
    M'has arrencat un somriure, senyor Gausachs.

  • Suposo que per un nen,[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 25-03-2019 | Valoració: 10

    potser un adolescent, el món femení feia una mica de por. Especialment si les dones tenien un cert "glamour", cosa que s'atribuïa a les actrius ni que fossin d'anar per casa.

    M'encanta com escrius, fas d'un simple record ( o una invenció) tot un món d'accions, sensacions, sentiments. Ets un mestre en això. I, a sobre, igual saps fer una paella...

  • Coses del teatre...[Ofensiu]
    brins | 23-03-2019 | Valoració: 10

    Una anècdota molt divertida, Joan, que deixa ben palesa la seva autenticitat.És curiós com els moments d'estrès ens queden molt més gravats a la memòria que els moments de placidesa. Jo també havia fet teatre al centre parroquial i a l'institut, i mai no podré oblidar el moment en què a un actor que representava ser calb se li va caure la tovallola que portava al cap i va lluir una preciosa cabellera.El públic va riure, però els actors ens hauríem volgut fondre...

  • Per un botó[Ofensiu]
    Materile | 20-03-2019 | Valoració: 10


    A vegades la timidesa o vergonya ens paralitza, fa que en perdem el control i se'ns escapin moltes coses, d'altres vegades en poden solucionar un problema que necessita més decisió: que complicat!

    El cas és que aquest relat és molt bo!! Felicitats, Joan!!! És un relat original i diferent dels que sols fer.

    Una abraçada,

    Materile

  • La vergonya[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 18-03-2019 | Valoració: 10

    Ai la vergonya, quina companyia més perillosa! Has descrit perfectament aquesta sensació. Tothom s'haurà pogut posar dins la pell del protagonista i dubtar abans de trucar a la porta. Felicitats, Joan! Una abraçada.

    Aleix

  • Tímid?[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 17-03-2019

    Coi, Joan, mai hauria dit que eres un nen tímid. Tal com ho expliques sembla una anècdota verídica i, si no ho és, me l'he ben empassat.
    Fins al proper mes-relat!

Valoració mitja: 10

l´Autor

Joan Gausachs i Marí

124 Relats

1298 Comentaris

181705 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
   Joan Gausachs i Marí (Horta, 15/01/1942) sóc com es pot veure, un autor jove.
   En el meus inicis vaig treballar les redaccions escolars que ens feien fer en els col·legis "San Joaquín", d'Horta, i "Condal", aquell que està al costat del Palau de la Música de Barcelona.
   Més endavant, vaig col·laborar en revistes particulars que no estaven a la venda, motiu pel qual les meves magnífiques creacions han passat desapercebudes.
   De totes maneres voldria [voldria, en condicional] donar grans —més aviat seran petites— obres a la posteritat, sempre que a aquesta no li molesti.

—oO·Oo—

   Vaig arribar a Relats en Català per mitjà d'en PEP HOMAR I GIOL, del qual sóc un fidel seguidor. Després casualment, un dia, en obrir la pàgina, vaig veure, en l'apartat "Relats a l'atzar", un que em va cridar l'atenció: La Lola de Can Gasparó. Lola i Can Gasparó són dos noms molt vinculats a la meva família. De Loles, n'hi ha moltes, però que, a més a més, siguin de Can Gasparó!... Hi vaig ficar el nas. Efectivament, es tractava de la meva tia-padrina Lola Gausachs i Torelló, i la narració era feta per una néta seva: EULÀLIA MOLINS I ARAGALL, filla d'una cosina-germana, meva, de tota la vida.
   Aquestes dues circumstàncies m'han animat a penjar alguna coseta. Ho sento, ho sento!
   Ara bé: no vull pas que, si els meus relats no agraden, en Pep i l'Eulàlia en paguin les conseqüències.