artista, artista de debó.

Qualsevol artista ho és per vocació. Pot agradar-li més, o menys, però aquell qui canta, balla o actua ho fa perquè realment ho sent. Aquest art, el nostre art, significa moltes coses. Significa llevar-se al matí i pensar que, malgrat la feina o els estudis, tindràs aquell moment del dia per a dedicar-te a allò que realment t'interessa i aixecar-te del llit amb un somriure. Significa també esperar amb ànsia el moment d'entrar a l'aula, i de retrobar a aquells companys a qui aprecies perquè, com a mínim hi tens en comú l'amor per l'art. L'art és també estudiar les lletres, els guions i repassar coreografies a la parada de l'autobús, deixar-te dur en els moments de solitud pel passadís de casa i ballar, cantar i cridar.
Vol dir treballar, vol dir dubtar, vol dir amagar-se quan et veus en el mirall, vol dir demanar als professors o directors com hem de fer això o això altre, vol dir créixer cada dia una mica més i ocupar una mica més d'espai, necessitar espai vital perquè creixem, i omplim, omplim un escenari, o una aula amb la nostra presència i el sol fet de pensar que podem fer el que ens ensenyen.
Pensar també en qualsevol dels musicals que hem vist, en tot allò que hem somniat, i ingenus, de nit quan encara podem controlar el que pensem adormir-nos fent Shakespeare, cantant com Billie Holiday o ballant com Fossie. És emocionar-nos en veure qualsevol d'aquelles coses que estudiem, i creure que si no podem arribar a ser com els grans, ho haurem intentat.
Intentar ser artista és dur, però recompensa, recompensa quan de cop, et comuniquen que actuaràs aquí o allà, quan un professor et parla d'un càsting on diu que hi tens possibilitats, o d'un concurs on et vol presentar, o simplement, quan et demana la opinió o recull alguna proposta teva en una classe.
Implica també caure moltes vegades, haver de repetir aquella rèplica cinc-centes vegades, o aquella nota que no surt, i pujar i baixar escales musicals, deixar-te les cames a la barra o sortir exhaust de qualsevol lliçó. Pensar que no ho aconseguiràs mai de la teva vida i seguir-ho pensant mentre caus, però veure que el cos s'aixeca amunt i les llàgrimes cauen soles de dolor, de cansament, de frustració i d'alegria quan te'n surts.

Aconseguir ser artista quan pots aguantar la mirada crítica de qui t'avalua en un càsting, o per a una prova d'accés, veure a la resta i poder-hi competir sense rancúnia, tan sols sabent que donaràs el millor de tu mateix, perquè això és el que t'agrada i una prova pot voler dir que t'hi dedicaràs exclusivament.

I per últim, ser artista vol dir acabar una classe i sentir dels llavis del professor, ho heu fet molt bé, de debò. O arribar a l'escenari, actuar, i veure com el públic s'aixeca per a aplaudir-te i pensar en tot l'esforç que ha suposat, tot el que ha implicat i la sensació de benestar i de plaer que et recorre el cos i et fa estremir és comparable a la millor de les sensacions de benestar. Això és ser artista, i l'art és la meva vida.