Art modern

Per fi havien traslladat l’escultura i lluïa al centre de la plaça acabada de remodelar. Amb un blanc impol·lut, alçava les seves formes capritxoses al cel. Els veïns del barri no ho veien clar: “Sembla un penjador d’abrics de cap per avall”, “Als artistes moderns no els entenem pas”, “Segur que ens ha costat un ull de la cara”...
Abans de passar deu dies, una pluja que arrossegava fang, la va deixar ben esquitxada i amb un color marró de gos com fuig. Els entesos en art contemporani lloaven l’escultor: “Crec que aquesta mutació del color la tenia prevista per mostrar als espectadors l’adaptació al medi”, “L’aspecte actual simula les branques nues dels arbres, que es veuen exposades també als elements de la natura”...
Uns dies més tard, uns nois amb monopatí van practicar salts acrobàtics des del nivell inferior d’un dels braços (o tentacles, segons qui en parlava). El resultat va ser el trencament de part de l’esmentat braç i del turmell del darrer noi que ho va intentar. Els tècnics municipals van assumir-ho com a part de l’evolució de l’obra: “Aquesta peça penjant ens mostra la fragilitat dels éssers vius”, “Fixeu-vos en com bascula, talment com l’existència humana enfront dels moments difícils de la vida”...
Just es complia un mes de la seva instal·lació, quan un temporal de vent, fora de tota previsió a la ciutat, va trencar del tot el braç mig trencat i va arrencar-ne els altres tres. Dos dies més tard, els serveis de neteja especials habilitats per enretirar els efectes del vendaval es van emportar les peces caigudes cap a la deixalleria municipal. De seguida, en els cercles artístics se’n va tornar a parlar: “La veritat, aquest resultat ens el podíem esperar tots. L’escultor triat no era el millor candidat”, “Ja es veia que amb aquella obra no aniria enlloc”, “Serà millor posar-hi dos gronxadors i algun joc per a la canalla”...