ARROGANT I LLEPACULS (ARC a la ràdio -Supèrbia)

L’arrogància li obrí moltes més portes que qualsevol camí trillat amb esforç. I fou una llàstima perquè no mancava d’intel•ligència. Podria haver-se erigit com a figura admirable. Si no hagués balafiat tot aquell potencial, hauria exhibit un cor d’or. Però s’inclinà per fiblar el proïsme amb agulles de fatuïtat. Podria haver-se convertit en una eminència intel•lectual rere durs anys d’estudi, però trià la via de la pedanteria unflada de mots rimbombants i insubstancials. Rere aquella presumpció s’arrecereva en una màscara que no pogués delatar el buit que albergava dintre seu. Massa esclau de la fatxenda, defugí bussejar al fons de les qüestions i obrir llums en un món de comprensió tan obaga. Un camp on hagués excel•lit. Però ser un arribista i un llepaculs li isqué més rendible. Eren la drecera més curta per a l’èxit.

En una societat que premia més la picaresca que el mèrit, qui pot assenyalar-lo amb dit acusador? En una jerarquia política i social on aplega al cim qui menys escrúpols té, és normal que veiés el joc brut com a vol directe al reconeixement social. Víctima o oportunista? La resposta la trobà quan un rival més eixerit el derrocà i l’abocà als tentacles de l’oblit mentre la seua antiga cort corejava el nou rei de la vanitat.