Arribant al Planeta Yuru

ARRIBANT AL PLANETA YURU
El meu experiment ha funcionat, he arribat al planeta Yuru, en un tancar i obrir d'ulls. La temperatura és alta, cosa que no em sembla estrany, ja que brillen dos sols en lloc d'un.
Si no fallen els meus càlculs, sóc al ben mig d'una espècie de ciutat Yurenca,... com podria ser Nova York al Planeta Terra.
Els habitants són molt semblants a nosaltres, dos cames, dos braços, nas, boca, ulls negres, i una pell fosca com el carbó. Evidentment el to de pell segur que és degut als dos sols, porto aquí menys d'una hora i sort que venia preparat amb el vestit que vaig inventar abans de venir al planeta(informat de les altes temperatures),que em protegeix tot el cos, el cap inclòs, de la calor i els rajos ultraviolats. Pel que es veu, hi ha molta gent, si es que es pot dir gent, d'altres planetes, cosa que fa que els Yurencs no facin massa cas de la meva indumentària.
La ciutat és vermella, o potser és el color que hi predomina. Es traslladen d'un lloc a un altre amb una mena de monopatí però que no ho és. És com una taula que té tres rodetes al darrera i una roda gran al davant, que es mou amb un motor situat just a sota del tamboret que hi ha per asseure's, just sobre la taula, i el condueixen amb un mànec amb forma d'essa. Tots són "unipersonals" i només els condueixen els Yurencs,o almenys, no veig cap foraster motoritzat, tots van caminant... o alguns que s'arrastren, perquè els Torians són éssers sense cames, que es mouen arrossegant-se per terra com si fossin cargols gegants sense closca i de color groc.
També es poden veure Marcians, Sufrencs, Llirinencs... ve vaja, que sóc l'únic Terrestre que es veu per aquí, però com ja he dit, hi ha tant de foraster que passo bastant desapercebut.
L' estomac em comença a fer soroll, ja fa unes quantes hores que no menjo. Miro al meu voltant... sembla que en unes esferes de vidre hi ha un rètol amb forma de entrepà rodó, no sé ben bé què és però des del carrer s'hi veu força moviment...,sí, sí, tinc tanta gana que sigui el que sigui em farà profit.
Al entrar per la porta circular, noto que tothom em mira, és clar, potser m'hauria de treure com a mínim la part de dalt del vestit, aquí dins no fa falta protegir-me del sol, a més segur que hi ha aire condicionat perquè s'hi està molt fresquet, de fet el canvi de temperatura és força important.
Però em segueixen mirant, intento no fer cas, no han vist mai a ningú del planeta Terra i tot i que ens assemblem als Yurencs, sóm bastant més pàl·lids. M'assec a un tamboret prop del que sembla la barra. Al darrera hi ha el que deu ser el cambrer, perquè se m'acosta i em deixa un cartró amb unes fotografies d'entrepans d'aquests rodons. La veritat és que jo i els meus companys hem investigat molt sobre aquest planeta, a través dels satèl·lits i els robots que hem enviat per que ens portessin tota la informació possible d'aquest món. Però no havíem contat amb el problema de la comunicació, només ens varem centrar a estudiar el clima i si hi podríem respirar sense dificultat.
Porto el meu ordinador portàtil tridimensional amb el qual em puc comunicar amb els companys, potser ells em poden donar una idea de com parlar amb aquesta gent si els hi envio una còpia de la carta. Mentre assenyalo amb el dit l'entrepà que vull i amb signes demano alguna cosa per veure. El cambrer em mira una mica estranyat però m'ho porta al cap de poca estona. Tothom em segueix mirant... agafo l'entrepà i intento posar-me'l a la boca, però sense adonar-me desapareix dels meus dits i alhora em sento la panxa plena.
Que curiós! M'he quedat tip sense saber quin gust tenia perquè no ha passat res per la meva boca.
Encara sorprès per la manera que tenen d'alimentar-se, rebo el primer missatge dels meus companys. No tenen ni punyetera idea del idioma que fan servir i em diuen que em faci entendre per signes. Que espavilats!
Estic ben arreglat!
El cambrer em mira amb desconfiança. No entenc perquè en un lloc amb tants éssers estranys s'hagin d'anar a fixar amb mi que sóc pràcticament com ells.
S'acosta i em diu bruscament: -M'ha de pagar el que s'ha menjat-
-L'entenc! Parla exactament igual que jo.-
-No es confongui, els Yurencs parlem el nostre idioma però som tant superdotats, i estem tan acostumats a tractar amb gent d'altres planetes, que hem creat un microxip que portem dins la boca i la oïda que ens permet comunicar-nos amb tothom. Per cert, de quin planeta ve?-
-Del Planeta Terra, n'ha sentit a parlar?-
-No,... però no em canviï de tema i pagui'm el que em deu- contesta ja amb cara de pocs amics.
-Molt bé, molt bé...-. Amb això tampoc hi havíem pensat, només porto dòlars i euros, no sé, potser també farà efecte el microxip i canviarà la moneda automàticament. Però no!, veig com la cara del Yurenc és torna més fosca si cap, i em diu escridassant-me:
-Què es pensa, que sóc tonto, intenta colar-me bitllets falsos!!!-
De cop, surten dos robots de dins d'un armari que sense adonar-me m'agafen i em porten agafat pels braços, cap a una habitació i m'hi deixen tancat totalment a les fosques. No es veu absolutament res. Intento moure'm amb compte, he de sortir d'allà dins i recuperar el meu ordinador, sense ell estic perdut. Totalment perdut! Per més que em moc no trobo cap paret ni cap porta per poder guiar-me cap a la sortida. De cop s'encén una gran llum al meu davant, al darrera seu s'hi entreveu una silueta, Yurenca suposo, que em comença a interrogar.
-Com hi has arribat fins aquí?- em pregunta una veu que em resulta familiar.
-Els meus companys i jo hem trobat la manera de viatjar pels planetes a través d'un programa informàtic que hem creat. Sento molt haver ofès al cambrer amb els meus bitllets terrestres però no era la meva intenció. La veritat és, que no en tinc d'altres si volen em poso a treballar per pagar el que he menjat, però si us plau, necessito que em tornin el meu ordinador portàtil.-
No em contesta, la llum m'està deixant totalment enlluernat i començo a sentir una olor estranya...em marejo, perdo el coneixement...
Quant em desperto, no sé on sóc, m'han canviat de roba i estic estirat a sobre d'un matalàs dur de color vermell, el meu vestit també és del mateix color i... Oh déu meu! Què és això que tinc al braç?
M'han implantat un microxip o alguna cosa així, és com una pila de rellotge, i ho tinc ben enganxat. Aquesta gent són molt més avançats que nosaltres, amb això que m'han posat i sense el meu ordinador no podré sortir mai d'aquí.
Ja no sóc a la gran ciutat, estic voltat d'uns blocs verds i marrons amb forma rectangular, molt alts que no em deixen veure què hi ha més enllà. M'incorporo, tinc la sensació d'haver dormit durant tot un dia, estic molt aixafat, però començo a caminar. Esquivo tots els blocs, a la dreta i a l'esquerra, ara recte, és com un laberint, he de trobar la sortida.
Sense el meu vestit protector el sol m'està cremant tota la pell, tinc molta set, i no trobo cap ombra on posar-me, m'han deixat aquí abandonat perquè em mori o què?
Quan tinc la sensació que em tornaré a desmaiar, una nau comença a descendir prop d'un sóc jo. Aterra i s'obre la porta. En surt la mateixa silueta que m'ha interrogat en aquella habitació. No m'ho puc creure! Ara que li veig la cara, el reconec de seguida, té la pell una mica més fosca però és ell. Un antic company!
Investigàvem junts, ara deu fer uns cinc anys, però va marxar de l'equip perquè deia que no volia compartir els seus coneixements ni el seu èxit amb ningú. Es va emportar un munt d'informació nostra que ens va costar anys i anys tornar a reunir, un traïdor, això és el que és. I ara que deu voler de mi, i com és que està aquí?
-Bona tarda, amic meu, com va? Piquen els sols, eh? Et deus preguntar què hi faig aquí i com és que et tinc presoner dins el meu jardí de blocs. La resposta és ben senzilla, tot el que saben aquests Yurencs els hi he ensenyat jo, són molt hospitalaris i des del primer dia que vaig arribar em van obrir les seves cases. Els he ensenyat tantes coses que ja quasi saben més que jo, però com que sóc el seu mestre m'han nomenat rei i tot el que dic, ho fan sense cap queixa.-
-Maleït siguis! Tu vas robar molta informació que havíem descobert amb el treball i l'esforç de tots. Ens vas abandonar i varem haver de tornar a començar des de zero. Què vols de mi?-
-Vull que m'ajudis a treure d'aquest món tot el necessari perquè la vida a la Terra continuï i no s'extingeixi. Aquí han desenvolupat un gen per protegir-se del rajos solars, malgrat que tenen dos sols no tenen cap tipus de malaltia a la pell, han evolucionat cap a un to de pell més fosc i ho han solucionat, però no se com. Porto vivint aquí dos anys i encara m'he de protegir si no vull morir cremat, el vestit que portaves està força bé però és una mica incòmode, igual que aquests para-sols que porto jo, que serveixen però alhora molesten.-
Mentre m'explica tot això me'n acosta un perquè em protegeixi a mi, i també em dóna aigua per veure, perquè la meva deshidratació ja comença a afectar-me considerablement.
-També m'has d'ajudar a descobrir com s'ho fan per fabricar aliments i per no posar-se mai malalts, suposo que això també deu formar part d'aquest gen que han desenvolupat. Un cop m'hagis ajudat et tornaré el teu portàtil i marxarem plegats cap a la Terra. Ningú no sap on és el nostre planeta i tampoc saben com anar-hi, d'això ja me n'he ocupat jo, tranquil.-
No sé si estic una mica atordit per la calor o per la deshidratació, però no hagués acceptat mai una cosa així a la Terra, en aquest cas i en vista de la meva situació, la meva resposta és un d'acord, tot i que se'm regira l'estómac només de pensar que he d'ajudar a aquell oportunista.
Em deixa pujar a la seva nau i ens enlairem direcció la seva mansió, com ell anomena, al seu laboratori secret. Un cop allà em presentar als seus servents, tots autòmats, com a un familiar que ha anat de visita.
Em va explicar un munt de coses del planeta i que havia posat aquella cafeteria per despistar sobr
e els seus propòsits, no s'esperava que mai cap més terrestre pogués arribar fins allà, però ara que em tenia amb ell li aniria molt bé com ajudant en la seva investigació.
El seu pla consistia en introduir-se a la casa del Yurenc més intel·ligent que existia i robar-li totes les investigacions que havia fet i que els havien portat a desenvolupar el famós gen.
-Molt típic, i no pots preguntar com s'ho han fet en lloc de robar? Dius que són molt hospitalaris, segur que ens ajudarien.-
-Ah! Vell amic, que il·lús! Si arribessin a saber mai dels meus plans m'agafarien i em tancarien en el lloc més fred del planeta i moriria congelat sense poder fer-hi res. Això és el que fan amb els traïdors.-
A més com que ell era molt conegut arreu, la feina bruta l'havia de fer jo. No era exactament com ho hagués fet, però havia de recuperar el meu ordinador, i la veritat també em picava una mica la curiositat. Al planeta Terra li quedaven pocs anys de vida, la vegetació i la fauna s'estaven extingint i els humans hi anàvem al darrera. De fet el meu viatge venia a tenir els mateixos fins que els del meu antic company d'investigació, tot i que potser jo, hagués fet les coses d'una altra manera.

Ja sóc a l'entrada de la vivenda en qüestió, tinc els codis de seguretat per poder passar, només els he d'entrar i desconnectar els robots que vigilen els voltants. Entro i busco dins aquella casa, que més aviat sembla una nau espacial, amb pantalles d'ordinador enormes per tot arreu, i rampes que separen unes estances del les altres. Busco on m'ha dit. He de trobar uns disquets de color vermell, sempre posen la informació més important en els d'aquest color, ja que és el més vistós i fàcil de trobar. Són molt confiats i no pensen que ningú, tot i que és un planeta molt visitat, els pugui agafar res. El trobo de seguida i escapo.
Però abans que pugui marxar se'm encén el microxip que porto al braç, amb tantes emocions m'havia oblidat completament que el portava...comencen a sonar sirenes, corro amb totes les meves forces i unes mans fosques m'atrapen i em fiquen dins d'una nau. Per sorpresa meva, és el meu company amb dos Yurencs que em treuen el microxip amb ajuda d'unes pinces mecàniques que el succionen d'arrel i el tiren per la finestra de la nau.
Li torno a demanar explicacions. Cosa que fa em un somriure als llavis:
-Molt bé amic meu, donem els disquets, i t'explico el que vulguis.-
Un cop li dono continua.
-Els meus companys Yurencs, volen deixar el planeta i venir amb mi a la Terra, són els únics que en coneixen la seva existència. El microxip que portaves te'l varem posar al bar el dia que vas arribar, per tenir-te vigilat en tot moment, per si volies escapar amb el que ens pertany. Per això un cop hem detectat que sorties de la casa, l'hem encès perquè fossis més fàcil de localitzar, i ara, com que ja tenim el que volíem te l'hem tret. Si vols, ja ets lliure.-
-Jo no vull ser lliure, vull tornar a la Terra amb vosaltres, vull el meu ordinador...- Reconec la cara d'un dels Yurencs, és el del bar. Començo a lligar caps, res no ha passat per casualitat, vaig arribar al planeta just en el moment i el lloc que l'ordinador em va dir que arribaria, cosa que havien manipulat ells perquè acabés entrant en aquell lloc a menjar alguna cosa, tot m'ho han posat al davant en el moment que ho he necessitat i ara faran el que vulguin amb mi, perquè ja han escrit el meu destí i no volen que torni amb ells...Però, un moment, encara tinc una opció per tornar, els hi he de seguir la corrent, que es pensin que són ells els que dirigeixen el meu camí i no jo.
-No!- rectifico,-vull ser lliure, vull que em deixeu anar, i vosaltres, que ja teniu els disquets, m'heu de deixar marxar amb el meu ordinador i el meu vestit protector, tal com havíem quedat, no us molestaré i vosaltres a mi tampoc.-
Una mica sorprès amb la meva decisió, el meu antic company, em diu:
-De veritat et vols quedar en aquest planeta? De fet ja t'hi anava a deixar, però no et quedaràs amb l'ordinador, ho sento però el necessitem per tornar. Mira que n'ets de babau!-
I marxa amb els seus companys, deixant anar una gran riallada.
No m'ha sortit bé, m'han abandonat amb el vestit, però sense el meu ordinador, no podré tornar mai. Però no us penseu que sóc tant babau, com diu el meu company, abans de sortir de la casa, m'he fet una còpia dels disquets per mi, i me l'he guardat. Ara, no sóc gaire lluny d'allà, hi tornaré i esperaré que torni, estic segur que m'ajudarà a aturar-los.
Ja arriba amb el seu patinet, pel que sembla estem a les afores de la ciutat on vaig arribar. Em presento i li començo a explicar la meva història. El Yurenc, entusiasmat pel que li explico em convida a passar a dins. Em prepara una espècie de te, i tot prenent-lo, de la manera habitual en aquell planeta, o sigui sense tastar-lo, només notant-lo dins meu, parlem durant una llarga estona. Li comento que junts podem fer grans avenços en els dos planetes i li torno el disquet amb tota la informació, perquè vegi, que sóc de confiança, no hi tinc res a perdre, si ell no m'ajuda a aturar a aquell depravat, i recuperar el meu ordinador per poder tornar a la Terra, no ho farà ningú, per això necessito que ens tinguem plena confiança.
Sense dubtar engega tots els ordinadors, amb les seves grans pantalles, pot localitzar als fugitius, però em diu que no ho tindran gens fàcil. Contactarem amb els de seguretat de la ciutat, i ja cal que els trobem els disquets entre les mans, si no els que anirem al país fred,serem nosaltres a passar la resta dels nostres dies. Com ja sabem, el meu antic company, és considerat un rei en aquest planeta i demostrar la seva culpabilitat en un robatori pot ser difícil, o més ben dit, impossible, sense probes.
Els guardes, ja els tenen rodejats, tenen ordres d'escorcollar-los i portar-los davant del consell d'intel·ligència Yurenc.
El consell interroga als detinguts, i amb els disquets que porten a sobre i les explicacions que els hi he donat, declaren culpables al meu company i als dos Yurencs, i els desterren a viure, o morir, al país del fred.
-Això no quedarà així!- em crida enfurismat, mentre se l'emporten, i m'escup un xip que se'm clava directament a la panxa.
Caic a terra estès però conscient, l'impacte m'ha fet caure, però no m'ha fet mal. Amb l'aldarull, aconsegueix escapar.
El persegueixen però, no, aquest cop no el localitzen. Mentre, dins la sala, els consellers, científics i demés Yurencs intel·ligents es reuneixen al meu voltant i em treuen el xip que ha permès la fugida.
Jo, ja he recuperat el meu ordinador i ells els seus disquets, però un delinqüent ha fugit i en qualsevol moment pot tornar a intentar, prendre'ns material o coneixements científics, vitals per la continuïtat de l'espècie, tant a la Terra com al planeta Yuru. Per això no me'n vaig i segueixo investigant, i aprenent d'aquells científics que m'acullen com un més. Treballem plegats per trobar una solució al problema de la Terra, m'expliquen el seu secret del desenvolupament del gen contra el sol, i jo els ensenyo moltes coses que no saben sobre la Terra, estan d'acord amb mi de que tots dos planetes poden aprendre molt l'un de l'altre. Als Yurencs a no cometre molts errors terrestres i a nosaltres a salvar el nostre planeta de la mort.
Passem mesos i mesos treballant i finalment, i com havia de passar tard o d'hora, torna el meu antic company. Disfressat de Sufrenc, apareix al laboratori on fem tots els experiments, i aprofitant que estic sol m'intenta convèncer, perquè els abandoni i torni a la Terra amb ell. Es menjaran el món quan tornin perquè salvaran el planeta i seran considerats reis.
-No els necessitem per res aquests Yurencs, tornem, tornem i deixem-los-.
-No et sembla que ja has fet prou mal a la ciència amb el teu egocentrisme? Tingues una mica d'humilitat i marxa, i viu i deixa viure als del teu voltant.-
Però no, no pot marxar, treu una navalla, i me la posa al coll.
Sempre se l'hi ha donat molt bé fer servir la força bruta, sembla mentida que sigui científic, i molt bo, per cert, que si no tingués aquesta ment tant retorçada, seria un dels millors cervells haguts i per haver. Intenta sortir del laboratori agafant-me com hostatge, sense abans emportar-se material exclusiu introduït en disquets vermells.
Rodegen l'edifici, intenten persuadir-lo, atrapar-lo, però són un món pacífic i no estan acostumats a la maldat humana, no saben com enfrontar-se a un home que està a punt de matar a un company per ser el rei del món. Aconsegueix fugir amb mi, el material i el meu ordinador, el necessita per tornar. Aquests últims mesos, ha viscut amagant-se pel planeta amb una única idea al cap, tornar i recuperar el que segons ell, li pertany. Però jo també sóc un home he après més aquests mesos sobre la raça humana que en tota la meva vida investigant planetes llunyans i deixant de banda el meu voltant. Sabia que tornaria, i amb l'ajuda dels Yurencs m'he implantat un xip en un queixal per poder estar localitzable en qualsevol moment. He preparat dos companys meus, perquè quan passés el que està passant em seguissin, amb discreció, i també els hi he preparat unes armes que disparen somnífers, per disparar en el moment que ho creguessin oportú.
El meu company em porta segrestat a dalt d'un patinet d'aquells. Segur que és l'únic medi de transport que ha pogut aconseguir, però una mica incòmode per dos persones. Em porta a prop del seu jardí on em va portar el primer cop. És el lloc on s'ha amagat tot aquest temps. Potser es confia que coneix el territori i te fe de poder connectar l'ordinador i marxar d'allà sense ésser atrapat. Però ja arriben els meus companys, el xip que porto nota la seva senyal. Estan molt a prop i l'altre, no sospita res, tot va bé. Es connecta, però sent un soroll i es gira. De seguida els veu, es treu un comandament de la butxaca i comença a cridar:
-Si doneu un sol pas més, premo el botó i mitja ciutat volarà pels aires!-
-No li feu cas segur que ho diu p
er espantar-vos, i així poder escapar.-
Es gira enfurismat cap a mi i em clava un cop de puny a la panxa, que em fa caure a terra.
-Aaaah, ho veieu em vol fer callar, no li feu aaah caas, dispareu,dispareeeu!!!...-
Un dels Yurencs dubta, l'altre en canvi l'apunta per disparar, apunta i...dispara la petita bala plena de somnífer. Però falla!
Els ulls del criminal, s'encenen, es veu com li puja la ràbia per tot el cos. Agafa el comandament amb força, i prem el botó amb gran fredor.
BOOOOOOOOM!!!
Milers i milers d'innocents moren, milers i milers de famílies destrossades..., per un miserable humà!
De totes les coses que tenia ganes d'ensenyar del meu planeta, de totes les coses que volia mostrar de la meva raça...i aquesta era la única que no volia que coneguessin.
Per culpa d'aquell desgraciat, els Yurencs, no sols no van voler ajudar-me més, si no que em van enviar cap al planeta Terra, i ens van declarar la guerra, cosa que en el fons entenc. Un planeta tant visitat per éssers d'altres planetes, com és Yuru. Un planeta tranquil, hospitalari, treballador i pacífic, i un sol ésser humà, el va convertir en poc temps en un lloc inhabitable, cada cop més semblant a la Terra. Els Yurencs, es van tornar desconfiats, egoistes...van aprendre ràpidament el comportament humà, però no el bon comportament el pitjor.
I jo, amics meus, deprimit i avergonyit, només he tingut forces per escriure tot allò que un dia va començar com una il·lusió per salvar un planeta i ha acabat destrossant-ne un altre. Si algú llegeix mai això espero que aprengui la lliçó, i no repeteixi MAI, el que en aquest episodi relato.

La llum del sol ja s'apaga junt amb la vida del planeta Terra,...però un últim missatge surt a través del correu electrònic, va dirigit a l'espai, dirigit a qui el vulgui llegir i salvar el seu planeta.
L'assumpte del missatge diu:
SALVEM L'UNIVERS DELS TERRESTRES!!


FI