ARRIBA UNA DONA I DIU:

Un relat de: MariaM
Anit vaig sopar amb el meu amic Rafael. Un bon amic. M’agrada estar amb ell perquè mai parla per parlar; m’agrada, sobretot, la senzillesa amb què ho fa. Te les engega com si res, com aquell que no vol la cosa. Aquest matí quan m’he despertat, he sentit el ressò de la seva veu, talment, com si em parlés a cau d’orella. I, no, no dormíem junts, ni ho hem fet mai. És un amic entranyable, amb qui puc parlar i escoltar, que ja és molt, i amb això en tenim prou.
El que recordo d’anit, quan parlàvem de sentiments i dels sofriments que, sovint, comporten, deia que no hem d’evitar les ferides que ens puguin produir; que un esperit bregat, està, inevitablement, ple de cicatrius.
Aquestes són les paraules que recordo, o si més no, les que em van remoure sentiments i sensacions. Tal vegada, hauran estat elles, les responsables de què hagi deixat el llit abans d’hora, en aquest matí de diumenge. Tenia ganes de parlar-ne, potser perquè amb elles m’he sentit recolzada. És com si, de sobte, hagin aparegut, les paraules, per ratificar la meva actitud davant d’algunes situacions a què m’ha abocat la vida i que no he defugit.
D’un rostre treballat, no pas per intervencions estètiques, se’n desprèn l’evidència d’una vida viscuda. Per il·lusió o per certesa, i encara que sigui per un instant indefinible, val la pena de caçar-lo i de viure’l.
Tirar-s’hi de cap, sabent, però, que saltar sense xarxa et pot deixar alguna que altra cicatriu.
De fet, pensava en veu alta, però, ho deixo aquí, per si de cas pot interessar algú.
SE’N VA UNA DONA QUE DIU: Disculpeu les molèsties.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: