"Arri!" o L'aprenentatge dels infants

El pare va portar el seu fill de dos anys al tancat dels ponis. El petit estava molt emocionat. Els monitors van pujar en Pau al poni més petit.

- ‘Arri!’ – va dir el nen amb determinació.
L’animal no va fer cap moviment.

Llavors, en Pau va estirar els seus bracets fins arribar a agafar les orelles del poni, tot repetint ‘Arri!’, mentre el pare se’l mirava encuriosit.

Com tampoc hi havia cap resultat, el petit s’entristí. De sobte, se li il·luminà la cara i va reclinar-se sobre el poni, volent-li tocar la panxa. El seu pare, un xic desconcertat, el va tornar a posar dret, i va estirar de les regnes per fer avançar el poni. En Pau va somriure d’orella a orella.

Dilluns va ser el pare qui va anar a recollir el nen a la llar d’infants. En treure el cap per la sala de jocs, va trobar el seu fill damunt un cavall-balancí. La mestra li va dir:
- ‘Aquesta joguina li encanta. Sovint hi puja amb el seu “arri, arri”, i no para d’apretar-li el botó de l’orella per que es mogui. Durant uns dies el vam deixar apagat, però en Pau va trobar l’interruptor que té el cavall a la panxa. És un nen molt observador!’