Arrenca'm el voraviu

Una habitació gran,molt gran. Un dona, atractiva, ulls negres, cabellera negra gairebé fins la cintura,una bruseta blanca fins el melic, i,el maluc, alçat, ensenyant el voraviu de les calcetes negres com el seus cabells.Davant de la cambra un home, pintor, amb una gran tela. El seu nom Corot, Jacques Corot.
-S'hauria d'acaronar els cabells, així, molt bé, desfili'ls, suament sobre el pit, sí l'esquerra, així, també somrient, però només un somrís, com aquell que no vol i és a punt d'esclafir una rialla. La llum em sembla correcte, sí ja vinc ara li mostro la positura.
En Jacques s'apropà vora el llit amb el pinzell a la mà esquerra, que sobtadament feu una giragonsa quan ella li agafà el coll i el besà profundament, melosament i el seu ample pit trobà mugrons encesos, cremant la tela del pintor, bullint-li el pit, foradant -la.
-Amour, amor, ahhh! continua animalot,arrenca'm el voraviu, estripa'l com un salvatge, fes-me teva.
-Així, alça les cuixes...aquest voraviu...zassss!!! nena hem obert el pas al paradís,calla!!!, no cridis tant!!!, bagassa ferotge, ja et domaré!!! i aquests botons de foc que s'alcen tibants damunt dues columnes d'ivori...
Un temps més tard, uns minuts, poder vint, trenta o quaranta.Tres trucs a la porta, una veu prima, càlida, cridant i mormolant a la vegada:
-Heu acabat la sessió, mestre?, estic preparada. Em trec la roba? tota?.