Arrels de lliri

Un relat de: allan lee




Es nuen les arrels dels lliris
sota l’aigua, i al pas
de l’ ínfim dolor
de les empremtes
bocaterrosa jau
el desconsol que sento.

T’oblido, t’oblido,
jo que creia
que el temps passa en va
per la tristesa,
que la ferida
oberta mai es tanca...!

T’oblido, al doll de la certesa,
on moren
les efímeres de tarda,
on surten els estels
sense que hi siguis;

T’oblido sense pena
d’oblidar-te,
perquè el temps és curt,
la llum és minsa,
i no vull sofrir més
tanta nostàlgia;

i per això és que es neulen
les flors tendres,
i per això he deixat
les meves armes;
per viure, si puc,
tot el que em queda;

Sí! perquè al pas
de solitud
de les petjades
velles, es nuen
les arrels dels lliris
sota l’aigua.











Comentaris

  • Preciós![Ofensiu]
    brins | 14-02-2012 | Valoració: 10

    Quin poema tan bell, Sílvia! Un cant a la necessitat que té tot ésser humà d'arraconar els records dolorosos per tal de poder sobreviure. Tens un vocabulari ric i molt tendre que m'encisa; ets una gran poetessa. T'admiro!

    Pilar

  • Recomanant un fill[Ofensiu]
    rautortor | 13-02-2012

    I, a propòsit de tot plegat, t'has llegit el meu sonet "Com caçador furtiu"?

    Només això.

    Raül

  • Bella imatge[Ofensiu]
    rautortor | 12-02-2012

    La persistència de les arrels nuades atorga al teu poema tot el dramatisme que hi darrere d’un sentiment massa fort. Les emocions no les controlem i, molt menys, si ens arriben de forma sobtada i en un context de forta receptivitat. Però, cal ser valent, que la covardia ens arrastra indefectiblement cap a eixides sense esperança. Ser capaç d’oblidar, encara que sigui renunciant a les armes i a la lluita, és la millor de les respostes al desconsol, ja que ho fas “al doll de la certesa / on moren / les efímeres de tarda, / on surten els estels / sense que hi siguis”. Sí, surten els estels i els pots contemplar cada vespre, encara que sigui en soledat. I, al capdavall, les arrels dels lliris continuaran nuant-se i superaran els antics nusos que t’ofegaven.

    Belles imatges i un poema contundent.

    Raül

  • Fent les paus[Ofensiu]
    angie | 08-02-2012

    El teu poema comença amb una imatge, la de les arrels dels lliris nuant-se, donant-se la mà per entomar el que vindrà més tard : uns versos carregats de dolor passat, assumit, mastegat, paït. I acaba amb la mateixa imatge, la qual cosa ens fa entendre que arribar a aquesta pau ha estat una tasca difícil, però que ara es veu amb la generositat de saber-se humà.

    Fantàstic poema!

    angie

  • Meditacions indecises[Ofensiu]
    Onofre | 06-02-2012 | Valoració: 10

    El gat sorprès
    a mudat de figura
    en una altra compositura.
    Serà cert que les ànimes muden?
    O d'això estava corprès.
    Tant maco que era el siamès
    i perquè me l'hauran pres,
    si a mi no m'hi feia res?

    Imatges que m'estimulen
    i alguna vegada em punxen,
    com aquesta que hi ha ara,
    que els ulls que te a la cara
    han deixat sense pupil·les;
    inertes, buides...
    com a segons quines nines.

    O potser és una pregunta
    d'a veure si l'endevines...
    Rumia, sospita... barrunta.

  • Oblidar i VIURE...[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 06-02-2012 | Valoració: 10


    Acabo de llegir aquest poema i l'he trobat fantàstic.

    M'uneixo als comentaris que ja t'han fet, no hi tinc res més a dir, tothom coincideix amb el mateix criteri.

    No deixaré de seguir els teus relats.

    Gemma

  • Volia afegir també[Ofensiu]
    T. Cargol | 06-02-2012

    Que aquestes anades i vingudes que fas amb el poema m'han recordat el moviment del base del nostre equip: ràpid, amb empenta, amb unes oscilacions laterals mentre roman aturat mirant, la pilota cap a la dreta i el cos cap a l'esquerra, que trenquen les idees sobre què farà al contrari que el marca,..genial! I compte que no és el meu fill que també va estar molt bé: aparent tranquilitat en contraposició a l'energia que desplega el primer base, arribada suau: però passada letal, amb avantatja: és cerebral el paio. I ha agafat fredor en el tir: les pilotes entren sense fer soroll ni moure la xarxa. Ràpid en en contraatac amb passe picat cap enrera ja sota la cistella (en lloc de tirar), cap al tercer atacant que entra en carrera, per a sorpresa de tots,...això podria ser el teu poema en termes basquetístics,...

  • Dono la raó als 15 que em precedeixen[Ofensiu]
    T. Cargol | 06-02-2012

    Sense haver-los llegit, perquè el poema té categoria i només poden haver-ho afirmat. No és de tercera, ni de segona, sinó de primera divisió, Felicitats!

  • poemes[Ofensiu]
    Josep Ventura | 05-02-2012 | Valoració: 10


    com aquest fa que llegir poesia sigui un plaer incomparable

    Salutacions amb tot l’agraïment
    Josep






  • Bellesa nua d’artificis[Ofensiu]
    Unaquimera | 05-02-2012

    Hola, Sílvia! La veritat és que el poema em deixa bocabadada... i després, en veure els comentaris que ha generat, em quedo sense paraules, perquè d’una o d’una altra manera, tot és dit ja, tot el que he sentit ha quedit reflectit en una frase o una altra.

    És possible també que jo mateixa t’hagués comentat abans aquesta bellesa nua d’artificis i aquest sentir nuat a la meva pròpia percepció interna.
    T'apropes tant, benvolguda, al meu endins...

    T’envio una abraçada amb arrels, branques i fruits saborosos,
    Unaquimera

  • Dolor de metzina[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 03-02-2012 | Valoració: 10

    Veig, Silvia, que has encarat aquesta poesia amb molta fredor, l'acabo de sentir, i avui glaça. Comparteixo amb tu aquest dolor de metzina que també a mi m'ataca sovint.

    Força i endavant, Silvia!


    Sergi

  • Un...[Ofensiu]
    Pere Bartrés | 01-02-2012 | Valoració: 10

    poema d'aquells que perduren dins la ment. Pràcticament vitalici. Gràcies pel teu comentari de tanco els ulls i gràcies, també, a la frèdia per haver-te fet publicar de nou l'escrit. Una abraçada!

  • Acceptació[Ofensiu]
    Carles Ferran | 31-01-2012

    Afortunadament la tristesa es dilueix en el temps i les ferides tanquen. La fase d’acceptació del dol ens ajuda a reprendre la vida malgrat l’absència i a reconduir l’energia a noves tasques vitals.
    Es poetes tenim potser més atracció per les fases de negació, de ràbia i sobre tot la de depressió, aparentment molt més emotives i literàries. Tu ens descrius l’esperança de l’acceptació, irrenunciable per a seguir vius emocionalment, amb les paraules justes i escollides a que ens tens acostumats, i ens demostres que tots els sentiments es poden descriure amb un efecte dramàtic.
    Gràcies per recuperar aquest poema, m’ha donat l’oportunitat de gaudir-lo.

  • Felicitats[Ofensiu]
    Aquiiara | 30-01-2012 | Valoració: 10

    Sense paraules, és genial..

  • Felicitats[Ofensiu]
    Aquiiara | 30-01-2012 | Valoració: 10

    Sense paraules, és genial..

  • POESILVIA[Ofensiu]
    umpah | 30-01-2012

    ALTÍSSIM POEMA !!!

    no hi ha paraules més belles que les d'aquest poema,
    ni més lliures ni més captives ni doloroses ni certes ...
    que les que la poetessa excelsa Silvia Allan Lee grava i soterra
    al més profund de la nostra ànima, al raconet més íntim de la
    nostra humanitat, allà on deixem de ser nosaltres per a continuar
    sent tota immensitat.
    No hi ha terreny literari més sublim que el de la teva poesia Silvia.
    Les paneroles tenen la seva història, però quan tu fas POESIA sembla
    que tota la historia s'hagi pensat per a les teves paraules.

    No sé que més dir ... és emocionant.

    Felicitats Crack.

  • doncs a mi...[Ofensiu]
    joandemataro | 28-01-2012 | Valoració: 10

    m'agrada especialment quan dius :

    T’oblido sense pena
    d’oblidar-te,
    perquè el temps és curt,
    la llum és minsa,
    i no vull sofrir més
    tanta nostàlgia;

    és un cant a la lluita i a la superació, a l'esperança.. com el lliri que treu el cap ...
    gràcies sílvia pel teu contacte i la teva valoració
    ja saps que per mi ets un dels referents a RC, tens molta qualitat i és una satisfacció compartir amb persones com tu aquesta afició-passió per la paraula...

    abraçades
    joan

  • De la mort líquida[Ofensiu]
    franz appa | 27-01-2012

    Fóra trist no recuperar aquest poema a RC. Una d'aquelles peces que per si soles l'honoren i el fan un tresor.
    Poques coses puc afegir a les que devia dir-te ja un dia -i he oblidat-. És un poema perfecte, inspirat de principi a fi, recorregut per l'alè tràgic que saps escandir de manera inimitable, envernissat per aquell romanticisme lleument arcaïtzant que és també marca de la teva fàbrica., esquitxat de profundes imatges que es queden adherides als racons de la nostra emotivitat, suscitant una mena d'inquieta, pertorbadora felicitat.
    Perquè descrius la mort, visible, com una matèria que avança, líquida i infatigable, ensenyrejant-se dels nostres paisatges, i alhora ens fas veure la bellesa de la vida que encara es furta a l'ombra engolidora de l'anorreament final.
    Perquè ens fas plantar les arrels sobre el llefiscós món que ens ha de consumir un dia, però ens fas participar de l'aroma subtil que,mentrestant, espargeixen en els territoris compartits.
    Una abraçada,
    franz

  • Arrelada![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 26-01-2012

    Així és com he quedat, allan lee. Arrelada novament als teus mots, bells, evocadors d'imatges precioses on el paral·lelisme entre la natura i els sentiments humans flueixen junts. On, malgrat el desig de seguir corrent avall i oblidar, tot es fa feixuc: sempre queden les arrels, la nostàlgia que ens atrapa i ens deixa fets pols.
    Un "Carpe diem" molt especial, d'aquells que et deixa amb regust agredolç. Al cap i a la fi, tal com és la realitat de tot ésser humà que vol i dol.
    Mil petons, Sílvia, per escriure com ho fas!

    Mercè

  • Meravella entre meravelles[Ofensiu]
    bloodymaruja | 26-01-2012 | Valoració: 10

    Ostres Sílvia, quin poema...
    No puc resistir de copiar-ne un tros d'un meu que parla de l'oblit

    I em fa mal oblidar,
    però és un mal tan dolç
    com la mistela,
    que m'ensopeix .
    De cop, la teva olor,
    punxada súbita,
    em fa tornar el record
    i m'espavilo
    com quan trescava
    buscant la càlida concavitat
    del recer amic del teu ventre.

    (Em vaig entusiasmar amb la paraula "trescar" que em sembla molt bonica)- Ja he aconseguit el llibre "Els dies perduts"
    Una forta abraçada,

  • El passat ens queda enrera[Ofensiu]
    RATUIX | 26-01-2012

    quan decidim fer un pas endavant. Es nuen les paraules dintre meu i em donen les imatges que tu poses missatges secrets de la natura. Potser també del cor.

  • Gràcies per penjar aquestes arrels, allan[Ofensiu]
    Frèdia | 26-01-2012 | Valoració: 10

    Ja et vaig comentar que vaig fer un retallar i enganxar i tinc el poema al meu escriptori. Va ser una pena que el despengessis, però ara estic contenta perquè torna a estar a l’abast de tothom. I és aquest no és un poema qualsevol, no. És un del poemes que més tocada m’ha deixat a la vida, i cada cop que el llegeixo hi descobreixo alguna cosa nova, em fa venir al cap algun pensament nou. Ja saps que a mi m’encanten les declaracions de principis, els posicionaments. I aquest és tan clar! El temps és curt i no vull sofrir més i com que no vull sofrir t’oblido sense pena d’oblidar-te, per viure (tenir la sensació d’estar viu i no mort per dins) el que em queda de vida. Sovint miro de repetir-ho en veu alta: el temps és curt, prou patiment! I ho faig perquè un dia vaig llegir les arrels de lliri i es van nuar a la meva ànima. Un grandíssim poema, estimada Sílvia, d’aquells que s’haurien d’estudiar a les escoles i formar part dels llibres de text. Saps que no valoro mai, però em sembla que aquesta és una ocasió excepcional. Una abraçada.

  • El sentiment i el lliri[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 26-01-2012 | Valoració: 10

    Redéu Sílvia, quina meravella i quin descobriment! Ets una poetassa! Les teves capacitats com a prosista ja les coneixia, però aquesta poesia m'ha deixat tocat, impressionat i atret de llegir-la per tercera vegada quan acabi el comentari. La barreja del lliri, les seves arrels i el sentiment de melangia, de solitud i d'oblit que voldríem és una tristíssima i bellíssima figura retòrica. El vocabulari precís que sempre escrius és més adhient que mai en aquesta poesia tan rica de contingut com d'imatges que van més enllà d'una foto d'un lliri. Amor, natura, sentiment, un trio de vitalitat. Espero llegir més poesia teva. M'ha encantat! Una abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de allan lee

allan lee

52 Relats

670 Comentaris

189622 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Em dic allan lee per Geddy Lee, Alan Lee, Edgar Allan Poe ( music, il.lustrador i escriptor respectivament).
També em dic Silvia Armangué Jorba.


allan.armangue(arroba)gmail.com