Arrels de lliri

Quin poema tan bell, Sílvia! Un cant a la necessitat que té tot ésser humà d'arraconar els records dolorosos per tal de poder sobreviure. Tens un vocabulari ric i molt tendre que m'encisa; ets una gran poetessa. T'admiro!

Pilar

I, a propòsit de tot plegat, t'has llegit el meu sonet "Com caçador furtiu"?

Només això.

Raül

La persistència de les arrels nuades atorga al teu poema tot el dramatisme que hi darrere d’un sentiment massa fort. Les emocions no les controlem i, molt menys, si ens arriben de forma sobtada i en un context de forta receptivitat. Però, cal ser valent, que la covardia ens arrastra indefectiblement cap a eixides sense esperança. Ser capaç d’oblidar, encara que sigui renunciant a les armes i a la lluita, és la millor de les respostes al desconsol, ja que ho fas “al doll de la certesa / on moren / les efímeres de tarda, / on surten els estels / sense que hi siguis”. Sí, surten els estels i els pots contemplar cada vespre, encara que sigui en soledat. I, al capdavall, les arrels dels lliris continuaran nuant-se i superaran els antics nusos que t’ofegaven.

Belles imatges i un poema contundent.

Raül

El teu poema comença amb una imatge, la de les arrels dels lliris nuant-se, donant-se la mà per entomar el que vindrà més tard : uns versos carregats de dolor passat, assumit, mastegat, paït. I acaba amb la mateixa imatge, la qual cosa ens fa entendre que arribar a aquesta pau ha estat una tasca difícil, però que ara es veu amb la generositat de saber-se humà.

Fantàstic poema!

angie

El gat sorprès
a mudat de figura
en una altra compositura.
Serà cert que les ànimes muden?
O d'això estava corprès.
Tant maco que era el siamès
i perquè me l'hauran pres,
si a mi no m'hi feia res?

Imatges que m'estimulen
i alguna vegada em punxen,
com aquesta que hi ha ara,
que els ulls que te a la cara
han deixat sense pupil·les;
inertes, buides...
com a segons quines nines.

O potser és una pregunta
d'a veure si l'endevines...
Rumia, sospita... barrunta.

Acabo de llegir aquest poema i l'he trobat fantàstic.

M'uneixo als comentaris que ja t'han fet, no hi tinc res més a dir, tothom coincideix amb el mateix criteri.

No deixaré de seguir els teus relats.

Gemma

Que aquestes anades i vingudes que fas amb el poema m'han recordat el moviment del base del nostre equip: ràpid, amb empenta, amb unes oscilacions laterals mentre roman aturat mirant, la pilota cap a la dreta i el cos cap a l'esquerra, que trenquen les idees sobre què farà al contrari que el marca,..genial! I compte que no és el meu fill que també va estar molt bé: aparent tranquilitat en contraposició a l'energia que desplega el primer base, arribada suau: però passada letal, amb avantatja: és cerebral el paio. I ha agafat fredor en el tir: les pilotes entren sense fer soroll ni moure la xarxa. Ràpid en en contraatac amb passe picat cap enrera ja sota la cistella (en lloc de tirar), cap al tercer atacant que entra en carrera, per a sorpresa de tots,...això podria ser el teu poema en termes basquetístics,...

Sense haver-los llegit, perquè el poema té categoria i només poden haver-ho afirmat. No és de tercera, ni de segona, sinó de primera divisió, Felicitats!

com aquest fa que llegir poesia sigui un plaer incomparable

Salutacions amb tot l’agraïment
Josep

Hola, Sílvia! La veritat és que el poema em deixa bocabadada... i després, en veure els comentaris que ha generat, em quedo sense paraules, perquè d’una o d’una altra manera, tot és dit ja, tot el que he sentit ha quedit reflectit en una frase o una altra.

És possible també que jo mateixa t’hagués comentat abans aquesta bellesa nua d’artificis i aquest sentir nuat a la meva pròpia percepció interna.
T'apropes tant, benvolguda, al meu endins...

T’envio una abraçada amb arrels, branques i fruits saborosos,
Unaquimera

Veig, Silvia, que has encarat aquesta poesia amb molta fredor, l'acabo de sentir, i avui glaça. Comparteixo amb tu aquest dolor de metzina que també a mi m'ataca sovint.

Força i endavant, Silvia!


Sergi

Afortunadament la tristesa es dilueix en el temps i les ferides tanquen. La fase d’acceptació del dol ens ajuda a reprendre la vida malgrat l’absència i a reconduir l’energia a noves tasques vitals.
Es poetes tenim potser més atracció per les fases de negació, de ràbia i sobre tot la de depressió, aparentment molt més emotives i literàries. Tu ens descrius l’esperança de l’acceptació, irrenunciable per a seguir vius emocionalment, amb les paraules justes i escollides a que ens tens acostumats, i ens demostres que tots els sentiments es poden descriure amb un efecte dramàtic.
Gràcies per recuperar aquest poema, m’ha donat l’oportunitat de gaudir-lo.

Sense paraules, és genial..

Sense paraules, és genial..

ALTÍSSIM POEMA !!!

no hi ha paraules més belles que les d'aquest poema,
ni més lliures ni més captives ni doloroses ni certes ...
que les que la poetessa excelsa Silvia Allan Lee grava i soterra
al més profund de la nostra ànima, al raconet més íntim de la
nostra humanitat, allà on deixem de ser nosaltres per a continuar
sent tota immensitat.
No hi ha terreny literari més sublim que el de la teva poesia Silvia.
Les paneroles tenen la seva història, però quan tu fas POESIA sembla
que tota la historia s'hagi pensat per a les teves paraules.

No sé que més dir ... és emocionant.

Felicitats Crack.

m'agrada especialment quan dius :

T’oblido sense pena
d’oblidar-te,
perquè el temps és curt,
la llum és minsa,
i no vull sofrir més
tanta nostàlgia;

és un cant a la lluita i a la superació, a l'esperança.. com el lliri que treu el cap ...
gràcies sílvia pel teu contacte i la teva valoració
ja saps que per mi ets un dels referents a RC, tens molta qualitat i és una satisfacció compartir amb persones com tu aquesta afició-passió per la paraula...

abraçades
joan

Fóra trist no recuperar aquest poema a RC. Una d'aquelles peces que per si soles l'honoren i el fan un tresor.
Poques coses puc afegir a les que devia dir-te ja un dia -i he oblidat-. És un poema perfecte, inspirat de principi a fi, recorregut per l'alè tràgic que saps escandir de manera inimitable, envernissat per aquell romanticisme lleument arcaïtzant que és també marca de la teva fàbrica., esquitxat de profundes imatges que es queden adherides als racons de la nostra emotivitat, suscitant una mena d'inquieta, pertorbadora felicitat.
Perquè descrius la mort, visible, com una matèria que avança, líquida i infatigable, ensenyrejant-se dels nostres paisatges, i alhora ens fas veure la bellesa de la vida que encara es furta a l'ombra engolidora de l'anorreament final.
Perquè ens fas plantar les arrels sobre el llefiscós món que ens ha de consumir un dia, però ens fas participar de l'aroma subtil que,mentrestant, espargeixen en els territoris compartits.
Una abraçada,
franz

Així és com he quedat, allan lee. Arrelada novament als teus mots, bells, evocadors d'imatges precioses on el paral·lelisme entre la natura i els sentiments humans flueixen junts. On, malgrat el desig de seguir corrent avall i oblidar, tot es fa feixuc: sempre queden les arrels, la nostàlgia que ens atrapa i ens deixa fets pols.
Un "Carpe diem" molt especial, d'aquells que et deixa amb regust agredolç. Al cap i a la fi, tal com és la realitat de tot ésser humà que vol i dol.
Mil petons, Sílvia, per escriure com ho fas!

Mercè

quan decidim fer un pas endavant. Es nuen les paraules dintre meu i em donen les imatges que tu poses missatges secrets de la natura. Potser també del cor.

Ja et vaig comentar que vaig fer un retallar i enganxar i tinc el poema al meu escriptori. Va ser una pena que el despengessis, però ara estic contenta perquè torna a estar a l’abast de tothom. I és aquest no és un poema qualsevol, no. És un del poemes que més tocada m’ha deixat a la vida, i cada cop que el llegeixo hi descobreixo alguna cosa nova, em fa venir al cap algun pensament nou. Ja saps que a mi m’encanten les declaracions de principis, els posicionaments. I aquest és tan clar! El temps és curt i no vull sofrir més i com que no vull sofrir t’oblido sense pena d’oblidar-te, per viure (tenir la sensació d’estar viu i no mort per dins) el que em queda de vida. Sovint miro de repetir-ho en veu alta: el temps és curt, prou patiment! I ho faig perquè un dia vaig llegir les arrels de lliri i es van nuar a la meva ànima. Un grandíssim poema, estimada Sílvia, d’aquells que s’haurien d’estudiar a les escoles i formar part dels llibres de text. Saps que no valoro mai, però em sembla que aquesta és una ocasió excepcional. Una abraçada.

Redéu Sílvia, quina meravella i quin descobriment! Ets una poetassa! Les teves capacitats com a prosista ja les coneixia, però aquesta poesia m'ha deixat tocat, impressionat i atret de llegir-la per tercera vegada quan acabi el comentari. La barreja del lliri, les seves arrels i el sentiment de melangia, de solitud i d'oblit que voldríem és una tristíssima i bellíssima figura retòrica. El vocabulari precís que sempre escrius és més adhient que mai en aquesta poesia tan rica de contingut com d'imatges que van més enllà d'una foto d'un lliri. Amor, natura, sentiment, un trio de vitalitat. Espero llegir més poesia teva. M'ha encantat! Una abraçada.

Aleix