Arran de terra

Visc com puc d'aquí cap allà,
amunt i avall em potejo el barri,
enyoro encara el caliu d' una llar,
tot i ser jove faig fila d'avi.
Del terra recullo a tort i a dret
puntes de cigar, humides, aixafades,
de les fruites masegades algun rossec,
i de la gent , mirades buides, ignorant-me.
Miro al cel i gairebé ensopego,
balcons esquerdats són al meu damunt,
roba estesa, mobles vells i testos,
amb plantes verdes i troncs nerviuts.
Allà dalt deu ser el que intueixo
m'ha relegat a les places, els carrers,
baixo els ulls, els acluco i xiuxiuejo:
escolta'm Déu, jo a tu quin mal t'he fet?.
Fa temps que li pregunto i es fa l'orni,
d'escoltar-me res li recriminaria,
ni tan sols li demanaré que em torni
allò que em va prendre un mal dia.
Les meves mantes són de cartró,
el meu llit un matalàs d'escuma,
papers i bosses per tots cantons
i un carro mig coix rescatat de la runa.
Els humans només parlen de bancs
de diners plens a borbollons,
altres els somniem amb potes i ratllats,
clavant-nos les fustes contra els ronyons.
Els que acumulen menys sort
solen dormir arran de terra,
de pobres ho som tots prou,
només què algú ha perdut més guerres.