ARQUITECTURA DOMÈSTICA

Patapam!
Totes les peces per terra i l’Isaac que se les mira frustrat. Només volia fer una torre, una torre amb les peces de fusta de colors, com les que li fa l’avi. Però no pot. Mai no pot. Amb ell tot va més lent. Un xiscle agut, de ràbia, li surt de dintre. Un so que no és plor ni paraula. I la mare apareix al seu costat i l’agafa i li passa la mà pels cabells com a ell li agrada. Ja està, ja està, no és res. Sap que el nen no parlarà. Fa mesos i mesos que esperen una primera paraula que mai no arriba. Diuen els metges que no hi ha cap motiu pel qual l’Isaac no pugui parlar. Potser, com diu l’avi, ja ho farà quan vulgui.
Ningú com l’avi per fer-lo jugar i riure amb les peces de colors que s’apilen i són cases o garatges o castells. L’Isaac mai no en té prou. Però les seves manetes talperes no en saben més. I les construccions cauen. Sort de l’avi. L’avi, que s’estira a terra amb ell i esdevé el centre del seu món de silenci.
Un dia l’avi fa tard i el nen ja es frisa. L’avi no es troba bé. Això ha dit a la mare quan ella li ho ha preguntat. Però juguen com cada dia encara que el nen s’adona que les mans de l’home tremolen i li cauen les peces. L’Isaac no ho vol. Agafa les mans de l’avi i la torre s’ensorra. L’home té una respiració feixuga, tira el cap enrere i es posa una mà al pit. El nen li toca la cara. Aaaavi! S’aixeca amb dificultat i corre a buscar la mare. Maaama, l’aaaavi! L’aaavi té maaal!
I passen setmanes fins que l’Isaac torna a jugar amb l’avi. Només l’ha vist unes quantes vegades al llit de l’hospital mentre es recuperava de l’operació a cor obert. Però cada vegada el nen li ha explicat les torres que feia: set pisos avi, set pisos, i no cauen.
Juguen. Les construccions són més i més elaborades. L’Isaac ja diu frases. Dibuixa cases i lletres que ha vist als contes.
Aquest nen serà arquitecte.
Aquest nen serà el que vulgui ser.