Arquímedes

Tot el poble sabia que l'animal es deia Arquímedes, però ningú no sabia per què.
Feia molts dies que gat i home es trobaven cada vespre. L'home sortia a deixar les escombraries al contenidor, el gat sense nom se li enredava a les cames i l'home li ventava una puntada de peu per allunyar-lo del seu camí. El gat s'escapolia miolant esglaiat, eriçant el pèl daurat de ratlles, però hi tornava al poc, amb aquella obstinació estranya d'alguns animals per les relacions humanes.
Aquell dia ja es veia venir que acabaria nevant, ho deia el cel blanquinós, la fredor, el silenci de gel que precedeix les nevades i la quietud de les aus a l'ampit de les balconades. I ell sopava. Sopava endinsat en el silenci en què s'havia enfonsat la casa des que la dona havia marxat amb algú de rostre amable i veu sonora; no havia tornat mai més, la dona. Ja feia molt, d'això, ni ho recorda. L'home va sentir escarbotar la porta del carrer amb un acompanyament de miols. No va fer cap gest, cap intenció d'obrir la porta.
Tampoc no va fer cap gest ni va mostrar cap senyal de dolor quan la dona va marxar amb aquell home. Només recorda que feia fred, molt, com ara potser. Tornava de treballar, encara li faltaven anys per jubilar-se en les filatures. En deixar l'abric al penjador del rebedor va veure la nota que li havia deixat la dona: "Hi ha menjar a la nevera per a uns quants dies, tens roba neta a l'armari i al primer calaix del menjador trobaràs la tarja de la seguretat social. No hi tornaré." I va entrar al menjador. Va seure. No va sopar aquell dia. No va fer cap gest, cap plany. Només va desitjar des del seu silenci intens posseir el do de la saviesa per arribar al fons dels seus sentiments malmesos i silents i remoure'ls per fer-los néixer, però no va fer res.
El vespre de la nevada, l'home va obrir la porta quan la persistència dels miols va recórrer la nit com un lament i una pena freda. Quan va obrir, va veure com les grapejades del gat havien desgastat un angle de la porta. En mirar a fora va veure que els flocs de neu cobrien les llambordes del carrer i queien amb la lenta persistència de la neu. Potser va deixar entrar el gat perquè va pensar que després de nevar faria molt de fred o bé per aquella feina lenta però intensa que havia fet el gat sobre la porta; però ningú no ho sap, mai ningú no sap què en pensa l'home, de cap cosa.
El gat va entrar arquejant el llom espurnejat de cristalls de neu. Es va fregar contra la pota de la taula del menjador i es va espolsar amb un calfred que li va recórrer el cos i que va esquitxar gotetes d'aigua el paviment de fusta. Es va arraulir als peus de l'home a la recerca d'una escalfor humana. L'home menjava pa i un tall de formatge. De mica en mica, i amb poca traça, l'home començà a llençar molles que queien d'esma en el musell del gat. Aquest mirava com li queien i les atrapava encara en l'aire, com si fossin volves d'aquella neu tan freda que ja feia coixí als carrers. Es va intuir un somriure de l'home i mussitar unes paraules dient a l'animal que era un gat ben savi. Després de cada mossada, l'animal es llepava les potes, les urpes atigrades, amb aquell desfici dels gats per la neteja. A fora, la neu queia i s'acumulava amb un silenci d'esponja.
De sobte marxà el llum. En la fredor de la casa només es distingien els ulls del gat, el respirar de l'home que continuà menjant en la foscor. Pensant. Pensant, potser, que diria Arquímedes a aquell gat estrany i savi.

Lídice