AROMA

Castelló de la Plana, desembre 1938

Estimat Senyor “Nostre Senyor”

Em dic Aroma i tinc cinc anys. Ja parlo molt bé, però encara no sé escriure i és per això que el padrí Pau ho fa per mi.
Li escric a Vostè per què en aquests temps de guerra, els Reis Mags d’Orient han marxat i fa anys que ja no passen per casa nostra.

La padrina Xisca diu que Nostre Senyor ens ajudarà, però el padrí no s’ho creu i ell no li parla mai a Vostè. La padrina sí que li parla. La padrina li parla i plora, potser és per això que el padrí està tan enfadat amb Vostè.

Jo no he escrit mai una carta, però crec que potser li serà més fàcil llegir que escoltar... ¿No creu?

Senyor “Nostre Senyor”, el pare ha marxat al front. No sé quin front, però el padrí, la padrina i la mare van plorar molt. Jo els hi dic que el front no és la guerra però com que sóc petitona no compto.

Fa molts dies que anem per camins amunt i avall, sense arribar mai enlloc, amb la Bonifàcia, la nostra mula. Tampoc tornem cap a casa, només anem... Pobra Bonifàcia, ella també té molta gana i se li veuen les costelles, però ella segueix caminant i menjant totes les herbes que troba pel camí. Jo també he provat de menjar-ne però vaig tenir mal de panxa. No em van agradar pas massa.
No tenim pa! Fins i tot ens vam menjar el que estava sec. Però ara no podem fer ni sopes. És molt trist això sap!
La Bonifàcia ja no té llet tampoc. El padrí diu que el soroll dels avions li ha assecat les mamelles. Jo no hi entenc pas massa però la guerra sembla ser alguna cosa molt dolenta. Fa plorar el padrí, la padrina i la mare, i la Bonifàcia no té llet. Tot això ho fa la guerra i nosaltres anem rodant...

Senyor “Nostre Senyor” tinc una cosa que em fa molta vergonya de dir, però com el padrí ja ho sap, i com que em diu que Vos també ho sabeu tot, doncs ja deveu de saber que em torno a fer pipi a les calcetes a la nit. Jo ja era una nena gran i dormia tota la nit sense mullar els llençols, ara ja no. Des de que la mare va marxar que em torno a fer pipi.
Per la resta soc una bona minyona. Em porto molt bé, crec molt i ajudo la padrina.

Quan anem per els camins amb la resta de la gent, jo m’estic ben dreta damunt de la carreta i miro si veig la mare entre totes les dones que ens creuem. Fins ara no hi ha hagut sort. El padrí diu que segueixi mirant que ell ja vigila per si tornen els avions...

Els avions em fan molta por. Prefereixo l’home del sac que ve quan els nens no volem menjar. Els avions ho trenquen tot i fan molt de soroll i molta gent plora desprès quan han marxat. Molts no es tornen a llevar de terra, molts desapareixen dins uns escatxics de terra i de fang vermella.
A la mare li va passar igual, va desaparèixer quan anava caminant al davant de la carreta i no va tenir temps d’amagar-se sota el carro. Només recordo que quan vaig tornar a obrir els ulls, quan ja havia passat el soroll, ella ja no hi era... El padrí diu que segueixi mirant per sí la veig, i la padrina plora i parla amb Vos totes les nits.
Senyor “Nostre Senyor”, Vos que ho veieu tot, que tot ho sabeu, podríeu si us plau, mirar si veieu la mare i dir-li que l’estem esperant? I alhora digueu-li al pare que deixi el front i que torni amb nosaltres.

Aviat serà Nadal i els Reis ja fa temps que no passen, però jo no vull cap joguina, jo només vull que tornin el pare i la mare.

Gràcies Senyor “Nostre Senyor”.
Aroma.