Armaris. M’agraden…

M’agrada furgar dins els armaris, entre llençols tacats de sang, camises de marca i abrics desgastats, perquè t’hi trobes situacions increïbles… Sempre, sempre que vaig de visita a una casa, aprofit per demanar on és el lavabo i, evidentment, recerc dins les intimitats alienes... L’altre dia de pagès, a ca un amic d’un amic, dins l’armari, m’hi vaig trobar un polític i un indignat de sofà que discutien acaloradament sobre les seves raons, cada un amb la seva…

Equilibri, empatia, consens… Se’ls feia difícil. Impossible, millor dit. Les mans prest substituïren les paraules... L’indignat de sofà havia enganxat el polític pel nas amb un penjador de filferro. Al mateix temps, el polític li pegava hòsties pel cap amb el mini iPad. Depriment tot plegat.

Vaig insistir en què era una pena l’espectacle. Calma, per favor! I lentament varen disminuir les hostilitats, varen reprendre la conversa i es varen acabar el cafè, ja fred.

L’indignat de sofà va voler tenir la darrera paraula: “ens queixam del malgovern, del desgovern, de la corrupció, de les taxes i impostos, de tot i més. Ens queixam i ens queixam, però volem que ens governin els altres i, a més, que ens governin bé. I no ens adonam que tots estam dins el mateix armari i que tots som peces de roba tacades de sang. Il·lusos de nosaltres…”

El polític s’estroncava la ferida amb un mocador de pedaç amb les seves inicials i també volia tenir la darrera paraula: “potser hagi arribat el moment de començar-nos a governar… però des del sofà, amb comoditat...”

Vaig tancar la porta de l’armari i vaig sentir grinyolar el parquet a l’altra banda de la porta de l’habitació…