Ariadna

Ariadna, dolça Ariadna!
Què hi fas a Naxos, nua, sola i verge encara,
sotjant al lluny veles i rems?
Qui esperes? L’amic, l’amant, el traïdor...?
No veus que la calitja matinera de l’horitzó
ja s’ha engolit la nau darrera?
Creus, potser, que aquestes reixes són
perquè ningú no et pugui noure? Pobra infeliç!
Ell, tard o d’hora, tornarà al tàlem
–fervent confia, tot i algun dubte–
i jaurà amb mi per primer cop.
Amor, no facis tard...!

I, mentrestant, recorda Creta, la casa pàtria,
l’ofrena de sang, la traïdoria...

Recorda quan van venir els ostatges,
atenesos tots, nois i noies adolescents,
i amb ells Teseu, el príncep insigne,
el favorit de la deessa dels ulls clars.
Les veles negres havien emmenat el vaixell
fins a Creta fendint la mar de mala gana.
Portava al ventre catorze víctimes,
tribut cruent que calia pagar cada nou anys
per aplacar el fill maleït de Pasifae,
aquell monstre biforme que es movia com un humà
i que pensava i bramulava com un toro ferotge.

S’atansa el seguici. Ariadna el rep des de palau.
L’heroi la mira fixament, com ho faria un déu.
La noia es trasbalsà de passió i de pena.
Mes, ell no és pas el seductor,
és l’amoret dels dards daurats
que, per encàrrec, ha de ferir d’amor irrenunciable
la incauta innocència de l’heroïna.

Ella, que coneix tots els secrets de bona mà,
sap que hi ha un arma, espasa de dos talls,
acer funest pel coll de l’home-toro.
I està al corrent de com eixir sense destorb
del clos dedàlic amb l’ajut d’un simple fil.
En canvi, ignora el parany del déu que la sotja.

Malaltissa d’amor urent, Teseu l’ofusca.
Qui pot negar-li a l’estimat les claus de l’èxit?
Llavors, rompent els vincles sagrats de lleialtat,
lliura l’espasa i un cabdell a l’atenès.
La mort brama ben prompte al cor del laberint.
Ja de nit, ixen els joves i salpen sense demora.
I Ariadna amb ells. On anirà sinó?
Fins que arriben a Naxos...

Dolça Ariadna, pobra Ariadna!
No pot dansar ni beure per la victòria.
Se sent bruta d’infàmia, però l’amor la legitima.
Cerca l’oblit, com sigui, per tornar a viure.
I s’adorm confiada. No sap que l’ultratge ja està pactat.

Qui voldria una reina capaç de trair el seu propi pare?
I amb l’esposa que ja té assignada, què passarà?
Qui és capaç de desobeir els designis divins?
Són reflexions que sospesa el príncep hel·lènic
mentre intenta justificar un cruel propòsit.
Mai no sabrem l’abast dels seus pensaments.
El fet és que amb gran sigil
salparen abans de trencar l’alba.
Sense Ariadna.

Per què són malentranyats els déus,
per què tan deslleials, els homes?

I ací la tens aferrada a la reixa cridant el nom
d’aquell que habita dins el seu cos.
Amor, torna, no facis tard...! –va repetint i repetint
fins que li diuen que crida en va.

Conten que, després, vingué Dionís, el déu lasciu,
aquell qui havia ordit aital engany.
Vingué secretament, a mitjanit com de costum,
per fer-la seva de bon grat o per força.
Tal volta li demanà de casar-se amb ell
o li prometé vida eterna a l’Olimp...
Però, dia i nit, el pensament d’Ariadna
roman i romandrà a Atenes,
per sempre més.
Ai, Ariadna, pobra Ariadna!