ARC SUPERBIA MicroRelatSuperb

Un relat de: dallonses
Els Nous profetes havien consensuat que els vaticinis dels Antics oracles eren del tot equivocats; que el declivi, repetidament anunciat, d'aquell pais no s'esdevindria; que l'ocàs d'aquella terra seva, tota jardí, tota bellesa, encara trigaria segles a deixar de ser. I mes encara, superaria tots els temps, atrapant els anys, cavalcant els segles, governant els mil•lennis. I així succeiria, car ho deia l'envaniment dels poderosos embriagats de Supèrbia.

Sí, ho havien pregonat els cabdills i els sacerdots d'aquella formosa pàtria; ho cantaven els mes afamats àugurs, els mes aguts vidents, els mes fins auditors, i els mes presumptuosos astròlegs associats amb ínfules i altiveses d'escaiença fastuosa.

Els Antics, per humils, per no haver sabut administrar la hipocresia. quedaren apartats del parnàs cabalístic; llançats al bagul de les andròmines. A l'exili foren deixats.

Era l'eclosió dels Nous. Pomposa i opulent distinció que els cohesionava en l'honor, en les arts endevinatòries; en el congriar-se, en llurs verborrees, germanies i argòtic xerroteig, per competir a veure qui excel•lia a mes alçada, qui, de tant altívol contuberni, mes fums, mes fatuïtat, mes arrogància aconseguia acreditar.

Llarga vida havien pronosticat les sublimades eminències pel seu ufanós mon; i ho anunciaren des de l'excels i màxim dignatari fins el populatxo invisible. Igualment fou assabentada la confraria dels Antics que vivien a l'ostracisme, castigats al malviure de la caritat del vilatans, amb el cap cot per la humiliació que suposa haver de recaptar del poble que, temps ha, havien cimejat i espoliat. Un poble cada dia mes jussà, cada nit menys sobirà.

Igual que passà a la caixa de Pandora, l'orgull i petulància del summe sacerdot, va rompre l'àmfora on vivia la Veritat.

Ja lliure, la Veritat cantà les absoltes per aquella ufanosa terra: la catàstrofe era imminent i, fil per randa, succeí el que havien aventurat els Antics...

...Lentament emergia l'antiga predicció.

Pausadament es submergia el Nou auguri, agonitzant amb éll, la supèrbia de tant feraç terral. El seu parnàs, els humils i els acimats transiren; s'ofegaren palaus, temples, vicis i virtuts... l el jardí de les Hesperidis: arbres que fruitaven pomes d'or.. .

De l'imperi dels atlants només en queden llegendes. Llegendes, amic meu, i el conte que acaba aquí.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer