Ara tens la oportunitat de dir-ho...

A mi, m'ho va explicar l'Elisenda. La seva mare es amiga de la d'en Jaume. Es veu que ja portava un temps malalt, el seu avi. Pobre Jaume. El primer que ens va dir la mestra va ser que no l'agobiessim. Va faltar tres dies; ningú li va reprendre. Quan va entrar a clase, duia un jersei negre i uns texans, tenia els ulls vermellosos, i les galtes inflades, com quan et despertes de cop després d'haver dormit molt de temps. A la clase es va fer un silenci que incomodà a tothom. Jo, vaig restar callat; en Jaume era el meu millor amic, i el coneixia prou bé com per saber que en aquells moments el que menys desitjava era les tonelades d'abraçades i paraules dolçes que els seus companys volien donar-li. Poc a poc, i sobretot entre classes, la gent s'acostava i li donava un copet a les espatlles, intentaven xerrar amb ell; obtenint com a resposta un cop de cap, o un mig somrís cordial. Quan van arribar les cinc, li vaig dirigir una mirada de complicitat. A dos quarts de sis, va aparèixer. Jo ja l'esperava, assegut en un banc de pedra, jugant amb el tacte de la pedra de la font seca. Mai hi havia ningú, allà. En Jaume i jo sempre hi anavem, només nosaltres dos. El paratge estava bastant abandonat, però allà se sentien a gust. S'assegué al meu costat, jo, mut, vaig escoltar el seu plor en silenci, substituint paraules tendres, per la mirada sincera que només els bons amics saben donar. Quan els sanglots van cesar li vaig donar una abraçada breu, i m'assegué al terra. Vaig treure un got de plàstic de la motxilla i vaig fer veure que el plenava d'aigua de la font seca. Li vaig extendre el braç, i ell somrigué, esgotat. Poc a poc em va anar explicant tot el que havia passat. Amb una veu buida i trencada confesà que se sentia culpable. Jo, seriós, em vaig dirigir a ell, vaig intentar fer-lo entrar en raó. El seu avi havia estat malalt durant mesos, no es podia culpar de res. Però semblava que alguna cosa el corcava per dins, un sentiment que no havia aconseguit disoldre amb les llàgrimes. En Jaume m'explicà que efectivament el seu avi havia estat malalt durant mesos avans de morir, però que en nombrosos cops havia refugit d'acompanyar als seus pares a visitar-lo, o d'apujar els ànims de la seva àvia... sentia que mai havia escoltat les seves vivències de petit, ni l'havia acompanyat a comprar el diari... en Jaume va nombrar totes aquelles coses que sens dubte haguessin ajudat al seu avi a fer l'enfermetat més lleugera i que ell no havia fet. Ni havia donat la importancia suficient a l'enfermetat, ni havia tingut el valor d'afrontar realment aquella dolorosa situació. Mai li havia dit que no es preocupés, mai l'havia fet riure, mai li havia dit que se l'estimava. Jo havia escoltat la confesió d'en Jaume amb silenci, valorant la sinceritat d'aquelles paraules. Vaig extendre la mà cap a ell, l'ajudà a aixecar-se i li digué amb un somriure trist que no era amb mi amb qui havia de parlar. Ell, em mira amb ulls vidriosos. Es dirigí al cementiri del poble, on el dia anterior havien donat sepultura al seu avi. Va anar sol. Quan vaig arribar a casa el berenar estava a taula. Semblava que no hi havia ningú. De cop i volta vaig sentir la veu de la meva mare que em cridava desde el carrer. Vaig treure el cap pel balcó. va cridar. Jo vaig baixar les escales corrent. .