Ara sí

Un relat de: Petite Whale
Per fi podré anar a Mallorca! Feia anys que no hi anava. Per fi podré veure la Teresa. Se'n recordarà de mi? Fa tant de temps que no hi parlo... L'he trobat molt a faltar, però em feia por tornar-la a trucar. Vaig fer-li tant mal... Tot per culpa d'aquell maleït dia plujós.
Plujós, com avui. El cel estava tot tapat, negre, semblava fins i tot furiós. Després del que va passar, no em va estranyar. Semblava que els núvols ja ho veien venir. Si ho hagués pogut saber no hauria passat per aquell maleït carrer.
- Teresa? Hola! Te'n recordes de mi? Soc l'Adrià... Si, el mateix... Res dona, no t'espantis. Es que d'aquí uns minuts agafo l'avió cap a Mallorca i em preguntava si feies res aquest cap de setmana... No? Perfecte doncs!... No, no passis pena que ja agafo un taxi... Per dinar? Si, es clar. Però només si convido jo... Si, a l'hotel... Molt bé doncs, ens veiem d'aquí dues hores. Molts petons.
Quina sort! Ni tan sols s'ha canviat el numero! Però segur que de seguida s'acomiada de mi. Tinc tantes coses per demanar-li perdó... Vam ser tan feliços... Però va ser tan breu. Tot per culpa meva, com sempre. Si hagués sigut capaç d'oblidar aquell dia, si no hagués passat, si en Pau continués viu...
Quan vaig sortir de casa, aquell dia esperava que fos el millor dia de la meva vida. Anava a jugar a futbol, era el partir de la final del torneig. Tot indicava que guanyaríem. Estava molt nerviós. Feia tard, com sempre. Vaig agafar aquell maleït carrer per mirar d'arribar abans. Si hagués vist el que passaria... Vaig veure de lluny un noi que també corria. No el vaig reconèixer fins que gairebé vaig arribar al seu costat. Era en Pau, un noi de l'altre equip. El noi que...
- Eh? Ah! El bitllet, es clar. Aquí el té senyoreta... Gràcies. Bon dia passi.
No m'agrada volar, i molt menys en un dia com aquest. Sort que ara els avions són més segurs... Vaja, un seient de finestra. Espero no haver de donar la noticia que s'ha incendiat cap motor. Però, aquests núvols em fan por. Són tan foscos com aquell dia. Per què no puc treure'm el record del cap? Després de tants anys i tanta teràpia...
En Pau era el noi que va trencar-li la cama al meu germà en un partit. Ho va fer sense voler evitar-ho. Va fer-ho amb mala intenció. Al meu germà el van haver d'operar, i no va poder tornar a jugar a futbol mai més. Per això, quan el vaig reconèixer vaig voler fer-li pagar. Segur que per a ell també era molt important aquell partit. I si es feia una lesió i no podia jugar, segur que ho passaria molt malament. En arribar al seu costat el vaig empènyer. No molt fort, només per fer-lo a un costat i que es fes un cop amb el fanal. Però em vaig equivocar.
La Teresa va pagar les conseqüències. Per que em va fer feliç, per que la vaig estimar amb tota la meva ànima. Jo no podia ser feliç després d'allò. Per això la vaig abandonar. Per això després d'explicar-li no vaig poder tornar-la a trucar. No podia demanar-li que continues al meu costat i suportés els meus malsons. Encara avui em desperto algunes nits amb la cara d'en Pau als ulls. Amb la seva última mirada clavada al meu cervell. Jo el vaig matar. Si m'hagués fixat, si hagués vist venir el cotxe, si hagués vist la vorera trencada... Si no li hagués fet l'empenta no hauria caigut i ara estaria viu.
La Teresa sempre em va dir que jo no vaig tenir la culpa. Ja fan dotze anys des que va passar allò. Dotze anys de teràpia i tres sense la Teresa. Tres anys esperant tornar-la a veure. El psicòleg diu que si no hagués estat pel meu desig de recuperar-la mai no ho hagués superat. Ella em va dir que sempre m'esperaria, que no l'importava la mort d'en Pau per que m'estimava. Aquest es el motiu del meu viatge. Vull tornar-la a veure. Però no se si encara m'estimarà. No se com dir-li que encara l'estimo com el primer dia, que ella es la meva il·lusió, el meu motiu per viure.
Per fi em aterrat. Tenia por que els núvols es volguessin venjar en nom d'en Pau i estavellessin l'avió. Ara haig de trobar un taxi, la Teresa ja deu estar a l'hotel esperant-me. Sempre arriba molt d'hora, mai no em fa esperar. Tantes vegades que l'he feta esperar jo! Tantes hores que ha estat a l'aguait per si trucava o per si apareixia, tantes hores a l'aeroport esperant-me sense veure'm aparèixer. L'he feta patir tant! No se si em mereixo ni tan sols que embruti els seus ulls amb la meva imatge.
Un embús, el que em faltava. Per una vegada que anava amb temps... Segur que es pensa que l'he tornat a prendre el pèl. I es que sempre li feia la mateixa broma i ella sempre queia. M'estimava tant.. Per fi! Ja veig l'hotel.
- Teresa! Quant de temps! Com estàs?... Molt bé, gràcies. Dinem? Escolta Teresa, que has fet durant aquest temps? T'has casat?... No? Però si tenies un xicot l'última vegada que vam parlar. Què va passar?... Vaja, ho sento. Teresa, he vingut a dir-te una cosa... No, no puc esperar a les postres... No, sis plau escolta'm, es molt important... Si, tant important com per fer-me venir... Com volies que t'ho digués per telèfon? Deixa'm parlar i ho entendràs dona, sempre tan impacient. Ja vaig, un segon que no se per on començar... Teresa, t'estimo. Ara si, ara estic disposat a deixar-me estimar. No tornaré a fugir. Sempre estaré al teu costat. Si vols, es clar... De debò?... Si, però pensava que ho havies dit i que ja no ho recordaves, o que t'havies penedit de dir-ho... Es clar que ens casarem... Quan? Demà, si vols!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Petite Whale

4 Relats

2 Comentaris

2580 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00