Ara que no hi és...

Tres quarts de deu del matí, jo en una part de la terra, mentre ell se'n va volant en un maleït avió. Qui sap on és, am qui està i en qui pensa.
M'hagués agradat dir-li adéu, però no vaig gosar parlar-li, dir-li el que en realitat sentia. Ara que no hi és m'adono de tot això, però ja és massa tard per posar-hi remei.
Sé que només ha marxat de vacances, que no és definitiu, però aquestes dues setmanes que no ens veurem se'm faran eternes. A més, quan torni, res serà com abans perquè va marxar just en el moment en que ens havíem barallat.
Dia rere dia lluitant per tenir-lo en les meves mans, però quan vaig aconseguir que m'estimés, vaig deixar-lo escapar, com si es tractés d'aigua.
Ja ens hem enfadat altres cops, es clar que sí, però tinc el pressentiment de que aquest serà el definitiu. Segur que fora d'aquest país ha trobat algú millor que jo, algú que realment valgués la pena i se'l mereixés més que jo i segur que a hores d'ara ja m'haurà oblidat, cosa que jo mai podré aconseguir fer, ja que és el meu primer amor.
Si d'alguna forma pogués assabentar-se de quan l'enyoro, de quan sento haver-me enfadat per una bestiesa i del greu que em sabria haver-lo perdut per sempre, potser em quedaria més tranquil·la, encara que ell ja s'hagués oblidat de les coses que vam fer junts.
Però ara només em queda una opció: esperar-lo i dir-li tota la veritat.