Ara que les cases... (IX) POEMA DE L'HOME RIC -AIXÍ QUE EL VENT SE L'ENDUGUÉ-

En no havent gaudit, mai abans, els homes tan modern
present, proesa humana tan gloriosa no havia mai
estat escrita, mai contada, ni imaginada en anys.
En temps en què la tècnica era enginy, valor i força,
-valors humans els succeïen-, regnant per mars i terres,
un nou designi s'apropà des de la binària computa.
En no saber, però, si fou l'odissea d'un heroi
o bé, si fou aquest el conte d'un jove somiador,
que mai lluità ni despertà, canta aquest poema vida
i mort del més ric home sobre la terra dels mortals,
insígnia dels valors de competitivitat voraç.
El seu cor, tan gran diuen que fou, que la seva riquesa
estesa a mig planeta hauria abraçat les fams de gents
i les hauria esborrades de la memòria dels infants
de no ser pel deure que el menava pel guany de l'imbècil.
El seu imperi, avesat a l'empresa de l'eterna
explotació de la cultura material, descuidava
mig món i duia l'altre mig al massiu consum sobre el
producte estèril: eina d'intel·ligència humana fútil.
Però l'esforç de tan ingent combatent molt d'hora fou
sabut. Sabut per tots, sabut per totes l'heroi errant
trobà el reflectit de l'èxit ufanós que el moria
i claudicà en el somni que als humans d'arreu inculcava.
Aquell que al món havia il·luminat ara defugia
de si mateix -de l'ànima inconnexa del fals humà-.
Aquell que al món havia il·luminat ara es corglaçava
en veure un Prometeu covard que una raça degradà.
Mai més ningú tornaria a ser l'artífex de cap obra
malencertada mentre el govern de les idees no
anés a càrrec d'altra cosa reverenciada que
no fos la bensabuda enginyeria del gran saber.


Bill Gates In Memoriam