Ara que és tard...

Ara que és tard,
i les cendres de l'oblit encatifen el meu cor desventurat,
seré tan poc coratjós de dir-te
que hauria coleccionat plomes d'ocells
per fer-te un ventall tan colorit
com la cua d'un paó vanitós,
i així apaivagar la xafogor d'aquestes nits argentades de lluna.

Només per tu.

Tantes llàgrimes vessades quan em digueres
Bona sort!
les hauria encadenat al teu coll
com un preciós collar entapissat de plena nostàlgia
(Així, almenys, em recordaries per sempre)

Només per tu he anat a l'hort fecund dels mots
a collir aquestes paraules vives en flor
i, jugant a ser poeta amb un torn de terrisser,
modelar i emmotllar la trista buidor
per oferir-te aquest càntar d'aigua fresca...ara que és tard.

Ara que és tard,
el vent ja no bufa,
el vent ja no espenta.

Només per tu,
qui el teu amor esperava,
amb el teu oblit desespera.