Ara o mai

És ara o mai. És l'última oportunitat que tinc. La veu de la consciència em crida, "Llança't!", però alguna cosa m'impedeix avançar. Si no ho faig...
Massa tard. Un autocar para davant la recepció, hi puja, dirigint-me l'última mirada. L'últim contacte. I jo, parada, sense fer res al respecte. Sense apreciar de debò el que estic a punt de perdre. No l'oblidaré, d'això n'estic segura, però sé que el sentiment s'esmorteirà. I ell? M'oblidarà. I tot perquè no li vaig dir el que devia en el seu moment. Ni recordarà la meva cara. Merda. Perquè ho he fet? Em repetiré, dia a dia. Un sofriment sense sentit. Les tardes seran melancòliques, tocaré amb la guitarra aquella cançó que tan adient era per la situació. Llença't. De cara al mar, sabent que a 9550 km estarà, i en aquests moments, es lleva. Recordant cada mirada, paraula intercanviada. Recordant aquelles carícies indirectes. El seu somriure, els seus ulls, la seva pell. La seva olor, una barreja subtil de tendresa, bon cor, d'amor. Incontables nits sense dormir a causa del seu record. Ell, havia aconseguit que cinc dies, s'haguessin convertit en els cinc millors de la meva vida. Llavors, ho donaria tot, per poder tornar al passat i poder-li dir quant l'estimava. Ho faria, encara sabent que, igualment, acabaríem separats per l'oceà. Així sabria que ell mai s'oblidaria de mi, ell, la raó dels meus sospirs...
Sacsejo el cap. Ja n'hi ha prou. Em trec aquests pensaments del cap, i m'obligo a dir-me que no serà així, passi el que passi. M'he convençut. Ara ho tinc tot clar, sé el que he de fer. L'autocar acaba de parar-se just davant la recepció, i sense pensar-m'ho, corro cap a ell. L'abraço. L'he agafat desprevingut, però em torna l'abraçada. Ens ho hem dit tot sense paraules.
- Promet-me que mai m'oblidaràs, prometem-ho. - Dic entre sanglots, notant com una freda llàgrima regalima per la galta. Ell sospira. Sento el seu alè al meu ombro.
- Mai em podria oblidar d'una persona com tu.