Ara mateix no ho recordo...

Sóc la Júlia i tinc 75 anys.
Vaig quedar vidua fa deu anys i desde llavors he viscut sola.
Fa un temps em van diagnosticar Alzheimer. La família va quedar sobtada i, poc a poc, ha anat desapareixent, tot anant-se, sense dir adéu, sense tornar.
Penso en el futur que m'espera, cada cop estic més sola.
Sento el mal al cos, és com si dia rere dia m'anés fent petita, una nena que menja gelats a l'estiu i juga a saltar la corda. Aquesta criatura ja no somia, no té esperança, ha perdut l'amor.
La meva filla gran no fa més que parlar-me de residències: " hi ha gent de la teva edat i bones i maques infermeres que tindran cura de tu. Faràs amics, ja ho veuràs! ". Jo ben bé no en sé gaire del tema; allà porten als vells que ningú se'n vol fer càrrec.
Crec que no estic tan boja, últimament mai oblido comprar el pa.
No vull ser un pes, però. La meva filla m'està convencent, d'aquí a no gaire (quan menys m'ho esperi) ja no podré llegir els cartells amb els noms dels carrers i probablement em perdi.
Així que em quedo a casa, a la meva casa, amb el meu marit, que segur que ara m'està fent galetes.
Quina bona olor!