ara, ja

Un relat curiós, aquest repte que no t'havia comentat encara i que avui rellegeixo.
Curiós, dic, perquè explica amb detalls l'escena de la trobada, l'entorn, la situació dels protagonistes, ... i en canvi resumeix trenta-dos anys de vida i experiències en una sola línia.
El teu encert és que totes dues coses resulten proporcionades dins el text.
I, sobre tot, molt ben rematades: el final el trobo deliciós.

Ara, ja mateix, t'envio una abraçada plena d'afecte,
Unaquimera

... com l'Arbequina :D Haig de reconèixer que m'ha sobtat -no molestat- però ho trobo un encert. La meva actitud com a lector ha canviat des d'aquell moment i m'ha agradat molt la manera en com l'acabes -el final i el títol és el que més m'agrada- a on nostàlgia pel temps perdut i l'esperança -encara- de futur van lligades de la mà d'una manera tan delicada.
Em sorprenia el llenguatge i vocabulari emprat posat en boca d'una joveneta però lo del COU és un anticip de que el fet està narrat amb una distància temporal important (home si, més important seria si haguèssis dit "i llavors, en venir en Tomàs amb la seva bandera del POUM", per exemple. Ostres, tampoc he volgut dir iaia a la protagonista del conte, que jo també sóc de la generació en que existia el COU! :D)

Una "miniatura deliciosa", com diu el tòpic. Moltes gràcies per tot ANEROL :)

He llegit. T'he llegit. I del món de les sensasions m'arribat la suavitat.

En un món amb tendència a certa agressivitat, disfressada de defensa, he notat un massatge de suavitat.

Cert que la proximitat a una mar suau també ajuda.

Amb l'ajut del teu relat he acaronat la suavitat.

Gràcies, Anerol.

...una mostra de voluntat. Ja se sap que ens perdem i que els vaixells vénen i van. Imagino, pel que dius, que has après molt.
Que el teu viatge sigui d'allò més bonic i llarg!


Sergi

Un molt bon relat per explicar allò que totes i tots ens preguntem sovint? Quan seré jo mateixa?
Des del meu punt de vista sempre ets tu - tant quan et sents orgullosa dels teus actes com quan te n'avergonyeixes-. El problema és qui voldríem ser, i per aconseguir-ho cal que hi treballem cada dia...
Una forta abraçada i des d'ara tens una nova lectora.

Molt bon relat, sí, m'ha agradat molt. Trobo que les seves reduïdes dimensions no l'empetiteixen, i que no li falta, tampoc, cap paraula més. Mostra el que vols mostrar (crec, des de la meva òptica de lector), i ho fa emprant les paraules justes, narrant i descrivint el que cal.
A la part negativa, aquest contrast entre una frase deliciosa i una altra que "cau" de registre:

"Jo estava abocada a popa, observant el paisatge format per les onades i la llengua d'escuma que, com la cua d'un estel, deixava el vaixell en el seu anar." (Genial)

"Quantes vegades vaig preparar la motxilla, i la tornava a desfer, ACOLLONIDA?" (No pega més amb la d'abans "espantada" o quelcom semblant?).

Gust personal, eh?

El relat m'ha encantat.

Una abraçada de l'Arbequina.

estic de viatge amb una nova motxilla molt més lleugera.
M'ha agradat llegir-te m'he sentit acompanyada en aquesta aventura.
Ens llegim. Gràcies pel teu comentari.
Salut!

Són força anys. O no. Si finalment ets tu.

diferents vides, totes nostres, i potser és llavors, quan sóm capaços de posar tot allò que realment val a la motxila quan estem preparats pel viatge. M'han agradat tant la fluidesa del relat com la serenor que desprén mentre fas la reflexió.
Una abraçada

Ara, ja , se l´edat que tens i quelcom del que t´ha passat anerol, a part del teu nom real que em vares descobrir tu mateixa i que era molt facil.
Escrius be, però has de millorar el vocabulari perque escrius algunes paraules incorrectes.
Records.
Jo també una Abraçada.

M'havies despistat, creia que era un suïcidi. Molt bé. Bon viatge!

Tens raó... què difícil és desarrelar-se i fer el que realment necessites...

Enhorabona pel relat!

El relat transmet les possibilitats de canviar el fil de la nostra història, sobretot quan dones les batalles per perdudes... Llavors és quan ens hem de donar ànims i ressorgir de les cendres com l'au fènix.
M'ha agradat llegir-te, segur que tornaré!
I merci pels teus comentaris, espero que de debó t'hagin agradat aquets petits passatemps meus...

Una abraçada
Aldix

és massa tard per fer el nostre camí, per realitzar projectes, per donar el primer pas...però a voltes, és necessita tota la vida per fer-ho...i si hi arribem a temps...llavors, hem d'aprofitar-ho. Això, almenys, és el que m'ha transmés el teu magnífic relat. Sí més no..."nunca es tarde si la dicha es buena".
1abraçada i gràcies pel comentari. ESPIRAL.

Gràcies pels teus comentaris curts-clars-profunds...
Jo diria que sempre estem preparats, el que passa és que no n'estem convençuts, la por ens resta seguretat... Però m'en alegro que estiguis preparada... I no crec que sigui maduresa el que ens falta, és fins que dins de nosaltres hi ha una veu que ens diu ARA. I la veu som nosaltres mateixos.
-potser una mica complicat, però em sembla que se m'entèn-

salut. onatge

necessitem tan de temps per creixer , l' espècie humana .
Endavant!

HOLA;

Sempre és agradable rebre comentaris, i més si al damunt, porten un " suave calentito "

Gràcies

he viscut diferents vides i totes eren les meves.

I quan som conscients de les vides viscudes, ja siguin en sèrie o en paral:lel, llavors, com tu dius, ja estem preparats per al Viatge. Així, amb majúscula.
Un petó.

Antoni.

Discrepo del que dius a la presentació: el teu relat és bo.

Ara bé, com que alguna vegada has manifestat que, amb ganes d'aprendre, acceptes les crítiques, jo me'n permetré una sense ànim d'alliçonar-te, però amb molta sinceritat:

La teva història té moltes més possibilitats de les que tu aprofites. Se li nota la pressa, com sol passar amb els reptes. Jo t'aconsellaria que el reescrivissis, sense presses, millorant la sintaxi i la puntuació. El resultat pot ser excel·lent.

Una abraçada

que tendre! i apassionat!
és genial sentir aquesta força de tornar a començar i ser capaç de tirar endavant.
m'ha agradat la frase:
"Ara sóc jo i la meva motxilla, encara més plena d'il·lusions."
i com més plena estigui aquesta motxilla de ilusions, millor!
una forta airejada d'atzavara!
petons!

que desplegues en aquesta narració.
Retrobes aquella vitalitat dels disset. No importa els anys que han passat, estàs pletòrica...
A veure que trobes en la propera cantonada. Alguna cosa bona es deu estar apropant a tú, segur.

M'ha agradat la teua prosa que regalima lirisme pertot arreu. Aquest relat teu, escrit com una carta, és tendre com els primers brots dels arbres quan arriba la primavera. Un temps d'enyorances que mai no hem d'oblidar, doncs això és el que ens fa suportable aquesta vida plena de maldecaps i ensurts...
Una forta abraçada!
...I moltíssima salut!

FRANCESC

... I he de donar-te les gràcies pels teus comentaris tan encoratjadors...

Ja havia llegit el text mentre participàvem en el repte, i aprofito ara per dir-te que la història m'ha agradat. Hi ha el mèrit afegit de donar-li forma en poques hores, per començar. Per altra banda s'aconsegueix perfectament integrar les paraules demanades, no hi són gens forçades. Hi ha un què que hauria d'anar sense accent (potser és un error de picatge) i potser revisaria els punts i apart; entre la primera i la segona part de la història hi ha un tractament diferent dels punts i seguit i punts i apart, i no sé si es correspon prou bé amb el que s'explica... En fi, és per fer-te alguna de les observacions que demanes. I pel que fa a la història, com que tots llegim a la nostra manera, la meva interpretació és que finalment la noia arriba a un punt de maduresa: no sabem si trobarà o no el que busca, però com a mínim ho intentarà.

que guapo, anerol, aquest relat! En en relat curtíssim i evocant un temps llunyà has exliplicat tota una vida i tots els camins i aprenentatges. I el millor és com has sabut transmetre la sensació d'èxit i de principi, d'inici real, de coneixement i de confiança en tu mateixa. És un relat que optimista i superencoratjador!
m'encanta!
no valoro en números, no en sé)