Ara ja no et tinc

Era un matí fred i humit. La passada nit no vaig poder aclucar l'ull. No podia parar de pensar-hi, no podia deixar de pensar en tu. Eren ja incomptables les nits que passava en vetlla intentant saciar els somnis de tenir-te al meu costat amb aquells bells records.
Per què ho vaig haver d'acabar? Per què, si tot anava bé?
Ara, ara és quan me n'adono de l'error que vaig cometre. Ara és quan de veritat sento el que eres per mi. Però ara ja no hi puc fer res i, l'únic que em queda ja és plorar. Ploro i ploro, no he trobat manera més que aquesta per sadollar la meva tristor..
Anhelo els teus petons, les teves dolces carícies que em produïen aquella sensació indescriptible i reconfortant, aquelles llargues i intenses abraçades...
No puc oblidar-te, no vull oblidar-te. No deixo de pensar en tu i en com haguessin anat les coses si no m'hagués posat de peus a la galleda. Però ara ja no si pot fer res i tu no em parles, no em mires. És com si no hem sentissis, com si no existís per a tu. T'has oblidat ja de mi? Dels dies que passarem junts?
No vull creurem que tots els nostres records has oblidats d'un dia per l'altre. Aquelles llargues nits contemplant les estrelles, besant-nos, oblidant-nos del món que ens envoltava. Aquelles tardes a la platja, només tu, jo i el mar: estirats a la sorra, perdent la noció del temps. Aquells suaus matins en els que ens despertàvem junts, entre els blancs llençols del teu llit on la llum del Sol s'hi reflectia traspassant la persiana mal tancada i el fresc aire matinal envaïa l'habitació..
Ara ja te n'has anat, sol i vern m'has deixat.
Però ho he assumit, te n'has anat i ja res no hi podré fer. Molta gent m'ha dit i em segueix dient: si l'estimes, lluita per ella. Però la veritat més gran de totes és que contra l'amor no s'hi pot lluitar, i ella ho està d'enamorada..però d'un altre.