"Ara el desig més fresc el cor em bressa, i el teu parlar nova escomesa brosta, que el primerenc propòsit em redreça" (Dante)

Havien romàs perduts en l’argelagar massa dies, i llurs oïdes no s’acostumaren pas de seguit als sons i ressons d’unes veus que, sense la companyia dels ulls i les mirades que delataven una estranya coneixença antiga, els hagués costat de reconèixer de seguit.
Superat, però, aquell extens matollar d’argelagues, unes orquídies de marge (unes mosques grosses, "Barlia robertiana") amb tot de botons rosacis els mostraven que havien arribat a un camí planer i fressat.
No fou fins al cap de molts dies, quan afluixà la tempesta i les aigües del riu en sofriren les minves, que descobriren, al fons d'una gorga fonda i assecada a la riba de l'Entella, els mànecs i les pales. Llavors, lassos i esgotats pel sobreesforç dels darrers embats, mai no havien pogut saber que hi havien trencat tots els rems. Sempre havien pensat que els havien perdut o abandonat en el corrent tumultuós de l'aiguabarreig dels tres torrents: el Lavagna, el Graveglia i l’Sturla, quan donen naixença en aquell riu que morirà a la mar de Ligúria.
Ara, cada cop que els contemplaven reconstruïts a les parets de la cantina, recordaven aquells fustots trencats, i un lleu tel d’humitat els emboirava la mirada, que absorta esventrava tots els racons d’un passat mai absent del tot, mai comprès del tot.
Perquè tant com un Leteu la ingesta de les aigües del qual els intentava de provocar l’ocultació de tot i l’oblit complet, les aigües del Mnemosina els despertaven, en canvi, l’omnisciència, el record i la memòria. De tot: també de llurs orígens volgudament comuns.

"Tu m’ hai con disiderio il cor disposto
sì al venir con le parole tue,
ch’i’ son tornato nel primo proposto."

"Ara el desig més fresc el cor em bressa,
i el teu parlar nova escomesa brosta,
que el primerenc propòsit em redreça."

(Dante Alighieri: "Divina Comèdia", Infern, Cant II, 136-138; traducció de Josep M. de Sagarra)