Aquí ho tinc (culpa)

Un relat de: vespertina

Em fas fora dels teus ulls. M'enfonses. M'alteres. Aconsegueixes que m'envaeixi la tristesa. De la teva veu en surten espurnes de ràbia i confusió. No sé descriure-ho, la boira no ajuda gaire. Però sé més del què dic, i sé més del què em dius.
No són només paraules. És un sentiment, perseverant i massa sincer. Encara no me l'havies presentat. Aquí el tinc. No sé com reaccionar. M'has pres el poc equilibri que tenia. Millor que marxi i em quedi sola amb els meus pensaments, en un altre moment, en un altre lloc; balancejant-me damunt de cada conversa.
Plou molt. La pluja se'm endú a un país de fantasies. Camines cap a mi, amb el cap baix i molt pausadament. Una de les meves llàgrimes i jo t'observem amb inquietud. De sobte, sents els mínims moviments que faig i aixeques una mirada impassible, distant. Encara no la coneixia. Aquí la tinc.
Immediatament, una emoció se'm endú. Crec veure-ho tot ben definit. Però no vull plasmar-ho en un paper. Aquest cop no. Potser és només una imaginació, una conclusió errònea que només intenta alarmar-me.
T'intento transmetre una frase: Tanca els ulls i imagina't que jo no hi sóc, que no existeixo.
T' importa, ara, qui és el culpable?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer