Aquí es menja de tot

Un relat de: franz appa

Confessaré que m'agradava. M'agradava la seva forma descarada de resoldre tots els conflictes, amb el recurs de la seva bellesa i la simpàtica desimboltura de qualsevol gest aparentment impremeditat. M'agradava la franquesa dels seus ulls perillosos. Una franquesa ambigua, com ara tot ell. Com ara els meus sentiments envers ell. De vegades, de nit, encara tanco els ulls i l'evoco, el refaig en la meva ment amb aquella manera seva d'esquivar qualsevol compromís ("M'estimes?", li vaig dir un cop. "És clar que sí", va fer ell. "I jo? T'estimo?". I es va encongir d'espatlles mentre li donava una calada a la cigarreta. "Et quedaràs aquesta nit?, vaig preguntar. "No", va respondre). El veig així, solitari entre la multitud que érem tots plegats, inundat de la complicada fantasia d'un cervell que no maduraria, innocent, salvatge, astut. El meu Dídac.

Tot va començar de la manera més impensada. De sobte, el nen de la casa va estirar l'orella de l'avi i, agitant-la entre els molsuts dits, la va llançar sobre el plat de la nena. La nena va plorar, la mare va xisclar, i el pare va fer alguna observació incongruent, mentre l'avi es duia una mà inútil a l'arrencament de la templa i proferia crits de guerra. Llevant-se de taula amb una celeritat que havia perdut feia molts anys, va desaparèixer per la porta de la seva habitació. No va trigar gaire a retornar armat amb el seu trabuc del temps de la guerra, i l'efecte sorpresa va ser decisiu per sentenciar la venjança amb una canonada retrunyidora. Malauradament, va errar el tret i va volar el cap i part de l'espatlla de la mestressa de la casa, la seva nora. Els altres van ocupar posicions. Va dur tres dies arraconar l'homicida al rebost i, un cop allí, acabades les municions, efectuar un sumari i concís acte de justícia. Veient l'avi penjant com un pernil de la biga, el fill gran va recordar-se de les necessitats físiques, i tallant un tros de cama se la va cruspir d'una queixalada. El pare es va escandalitzar i va obrir un nou judici. El van sentenciar a rebre vint fuetejades. A la quinzena el jove expirà. El van enterrar amb gran sentiment. La filla gran va plorar i va retreure al pare la seva duresa i rigor. El pare es va enfurismar i li va etzibar dos ventallots. El nen, esverat, li va mossegar l'entrecuix. El pare va morir al cap de dos dies, de ràbia. El nen va ser detingut i empresonat per l'autoritat i la filla va fer la carrera a un prestigiós club de senyoretes. La nena va quedar oblidada a les golfes i es va morir d'inanició al cap de vuit dies.
Vam riure. El Dídac, com el Marçal, era un escriptor sense escriptura. T'explicaven els seus contes imaginats, inventant a l'acte o recitant de cor el que havien meditat abans, mai no es podia saber. Jo crec que el Dídac sempre improvisava, i el Marçal mai.
Un dia, estàvem a casa del Lester, es va presentar amb una pítima fenomenal i va caminar al llarg de la barana del balcó tota una anada i una tornada, sis metres d'aire fresc i amarinat entre ell i el carrer atapeït de bosses d'escombraries rebentades per gats parsimoniosos que el miraven amb els seus ulls pacients.
-Creus que podries fer-ho de corcoll? -va dir algú.
Immediatament, es va ajupir i ja clavava la clepsa a la barana quan el van poder detenir i arrossegar cap a dins.
Si parlo en passat no és que el Dídac sigui mort o hagi marxat. És aquí, a la meva vora, devorant pastissos i una tassa de té negre, fort i amarg, com a ell li agrada. El que passa és que intento posar distància. Una prudent distància defensiva, o tal vegada només una mesura de cautela per adquirir perspectiva i dimensió. Ara que, sota tots els punts de vista que un s'ho miri, Dídac és un poca-vergonya avui com ahir. Ara diu que estudiarà piano, se li ha posat al cap la fal·lera de la música. Un dia tot el que desitjava era ser metge, es va matricular a Medicina, però el formol i la sang el marejaven sense remei. També va passar l'època d'escriptor, vull dir amb escriptura, de pintor, de fabricant de tapissos i d'encofrador. Havia jugat al bàsquet i sembla que podria haver triomfat en clubs de segona, però ell no volia jugar a segona.
Com a escriptor va assajar una novel·la que ningú mai no ha vist. Si escoltaves els seus contes, podies entendre que mai no podria estirar prou un argument per arribar ni tan sols a una novel·la curta. Alguns sostenen que no tenia sentit del ritme, i altres en canvi opinen que tenia tot el ritme. Com va dir un dia l'Olívia, era el millor paio que et poguessis tirar a un llit. Un artista del cardar. Ni massa ràpid ni massa lent, imaginatiu i intuïtiu per tocar tots els ressorts adients a la tasca, sempre renovada i adequada amb un perfecte sentit de la sincronia. Tot el que li mancava en capacitat d'empatia quan estava vestit li desbordava quan es treia els calçotets (cito de nou l'Olívia, que sí ha marxat, i ja fa molt de temps, cap a l'altra banda).

Un dia, la Christine Leboulanger, àlies la Vestal, ens va confessar tot trotant per Fisherman'n Drive (crec recordar que hi érem unes quantes noies com l'Olívia, la Sugar i la Chernichevski) que es delia per ser violada. Comentant-ho amb els nois, vam acordar que calia omplir aquella dissortada vida de llum i llicència. Així es va fer. Oportunament es va comissionar el Dídac per dur a terme la part més activa de la tasca, no sense una exhaustiva discussió a la taverna del Ton -al barri dels catalans, on podies trobar un porró de veritat i tot de senyeres i barretines i un pa amb tomaca com el de la pàtria de l'altra banda-. De primer va simular horror, després pànic i finalment modèstia. Víctor i Marçal, que bé podien competir amb ell en qüestió de presència, es van mostrar calorosament i apassionadament a favor de la candidatura del Dídac, i l'Olívia i la Sugar i la Chernichevski no en tenien cap mena de vacil·lació.
-Bé, ho faré -va deixar anar finalment.
La vaig convidar a sopar la nit següent. Va esbatanar els bonics ulls blaus enmig de la cara angulosa i als dos costats de l'increïble i elefantí nas, i va acceptar amb un escataineig una mica esverat, potser il·lusionada amb la idea de veure de prop el Dídac i el Víctor, els dos tios més bons del planeta, en boca de l'Olívia altre cop.
Amb quina astúcia i premeditació la vam esperar al carreró de sota casa meva! Corria el vi, el conyac i la ginebra, i ens refocil·làvem procurant aplacar un rau-rau neguitós de la consciència, incidentalment suscitat per una observació sobre no sé quina presumpta inconstitucionalitat feta per la Montserrat, sempre aigualint les festes. A la fi va aparèixer amb el seu pas maldestre, fent petar uns talons als quals notòriament no era habituada.
-Vinga, vinga! -el vam animar, gairebé empenyent-lo.
-Merda, som-hi -va fer, finalment.
A penes va donar dues passes vam adonar-nos que havia begut massa. Trontollant es va atansar a la Christine, es va sentit un xisclet més de sorpresa que de temor, i després vam veure el Dídac vinclar-se cap endavant grotescament. Ella li va sostenir maternalment el front mentre ell s'arquejava violentament.
-No és patètic? Està vomitant, el pobre diable! -va xiuxiuejar el Marçal al meu costat-. Mira, Víctor, t'hi fixes?
Però el Víctor també tenia els seus propis problemes i s'ajupia contra el mur, blanc com la llet.
Al matí següent, Dídac em va explicar amb un somriure intensament estúpid com la Christine li havia preparat la millor marialluïsa que mai no havia tastat.
-Tu mai no deus haver tastat la marialluïsa -vaig fer.
-Doncs això -va fer ell.
Abans, la Christine m'havia trucat amb una insuportable veu hipòcrita disculpant-se per haver-me plantat a causa d'un mal de cap.
-I et vas posar bo aviat, oi? -vaig inquirir.
-Oh, i tant! Missió complerta! -va fer ell, tot cofoi amb el seu somriure poca-pena.
Li vaig enviar un viatge del minibust de la Nefertiti que em fa de petjapapers, mentre pensava a tota velocitat com hauríem d'anomenar ara a la Leboulanger en lloc de Vestal.
I la gent va riure, més o menys. Jo me'l mirava a ell, al Dídac, i ell va riure de debò, amb tot de deliciosos sotracs a les seves galtes bufones sense afaitar.
-De manera que un bust de Nefertiti em va escornar! -cridava, segurament associant la imatge del bust amb un altre bust, sens dubte més flonjo.
La Montserrat, per això, va arronsar el seu nassarró pigat.
-I jo vaig al·legar inconstitucionalitat? Voldràs dir el codi penal o els tractats internacionals de drets humans! -va remugar-. La veritat, Milena, no em crec que puguis fer gracietes amb un tema tan seriós i... tràgic.
Gracietes. Ho va remarcar amb un to de fàstic i una ganyota expressiva, com la de qui aparta una caca de gos de la sola de la sabata. Però el Dídac encara reia i jo em sentia ben feliç, tan feliç!
-I qui és la tal Christine? -va continuar la Montserrat, susceptible.
-L' ex-vestal -va acotar el Víctor.
-És un personatge de ficció -vaig contestar-. Me l'he inventat, com tota la resta.
El Dídac se'm va llançar sobre la falda, àgil i lleuger.
-Sóc tot teu, inventadora meva! -va cridar entre riallades. Vaig besar-lo amb violència i van sortir tot de xiulets i hip-hip-hurra entre la banda.

Un dia van començar a inflar-se-li els ulls i els companys d'oficina li deien gripau. El metge el va menar a l'oculista i aquest li va receptar unes gotes molt poderoses que li cremaven les pestanyes. Quan els tenia del tamany de pilotes de basquetbol i ja no sortia al carrer de la vergonya, el metge li va diagnosticar una hiperplàsia aguda i li va recomanar que es deixés la televisió. Un dia, dormint, es veu que se'ls punxà sense adonar-se i van rebentar com a globus amb un estrèpit que va alarmar la comunitat de veïns. Es va quedar cec però content de desempallegar-se d'aquella nosa. Va rebre una pensió d'invalidesa i es va apuntar a l'organització nacional de cecs per veure -això deia sense tenir consciència de l'humor negre involuntari- si el dia de l'endemà i tocava una plaça de venedor de cupons, que era pela segura i fàcil.
Aix
í va passar una temporada feliç, escoltant els discos de Jorge Negrete i Antonio Machín que va heretar de sa mare, fins que un dia se li van començar a inflar les orelles i li feien tant de mal que era com si el mossegués cada mínim so produït al seu voltant. El metge li va diagnosticar un enfisema traumàtic i li va receptar força repòs i molta sopa de farigola. Quan duia unes orelles com les de l'estúpid elefant de Disney, s'amagava sota el coixí per tal de no sentir les petjades del veí de dalt. Aleshores va arribar la nit de Sant Joan i de resultat del continu espetec li van saltar els botits el botits pavellons auditius com si fossin figues madures. Va recollir les escarxades penyores i es va adonar que era més sord que una tàpia.
Es passava el dia parlant i cridant i ordenant la família que el canviessin de lloc i de roba i que li donessin el menjar. A poc a poc se li va inflar la llengua, i quan ja no li cabia a la boca i s'estava a punt d'escanyar, va notar l'efecte de l'anestèsia. El metge no li va diagnosticar res, perquè ja no podia sentir-lo, però li va extirpar el musculós òrgans membranós , fet un carnús, amb eficiència asèptica.
De manera que es va quedar només amb la possibilitat del tacte i l'olfacte. Caminava i tocava els mobles, les parets, les persones, les coses, i quan es creia sol es masturbava com un mico. I a que no sabeu que se li va inflar aleshores?
-No -va contestar l'Olívia
-Això, naturalment, no és un conte -vaig fer jo, desesperada.
-Continua -va fer el Dídac cap al Marçal, que mantenia alçat el dit índex amb què havia fet voleiar la pregunta.
-No té cap mena de sentit -al·legà la Montserrat.
-A veure si et creus que en tens tu i tot, de sentit! -va retreure-li el Dídac-. O no saps que no ets sinó un altre personatge d'un conte absurd?
-Vejam si et dibuixaré cinc dits a la cara -es va exclamar ella, escandalitzada.
-Oidà, una altra ingènua cartesiana! -va fer el Dídac.
-No has comprès encara que no som sinó titelles sotmesos al caprici d'un beneit amb un teclat d'ordinador? -va tercerejar no sé qui.
-Això no és pas un conte -va reprendre la Montserrat.
-Ja ho he dit jo -vaig observar.
-Ara em refereixo a una altra cosa -va replicar la Montserrat, implacable i enfurismada-. Em refereixo a això, a la circumstància d'ara, al que ens envolta, la taverna i les taules i la gent i el vi i tots nosaltres i les foteses que diem.
La taverna era la del Ton, i allí, en el reducte dels catalans on solíem reunir-nos, ens trobàvem discutint l'existència i l'essència i l'espinosa qüestió de la realitat.
-Posats a fer, qui maneja, doncs, els dictats del tipus que ens inventa i guia des d'un teclat? No serà ell també el personatge d'un altre autor? -va dir, polidament, el Víctor.
-I ja que diem, on hem deixat el senyor que s'infla? Haurà fet maleses pel seu compte? -va apuntar el Dídac passant-li el porró al Marçal.
-Però és que algú podria llegir aquesta bajanada? -va irrompre la Sugar, que no era catalana per cap línia, encara que sí, tal vegada, per alguna afinitat electiva, com si diguéssim morganàtica, ja que era sabut de tothom que s'enllitava amb el Víctor.
-Se li va inflar la pipa -va apuntar el Perutxo.
-I se li va empantanar mentre violava una monja de l'asil per a casos desesperats on l'havien dipositat la dona i els fills -va opinar el Víctor.
-No té cap ni peus -va protestar en un bram la Montserrat.
-És clar, perquè se li van inflar també -va aclarir el Marçal.
I Dídac se'n reia com un posseït mentre el Marçal iniciava discursos sobre la patologia de certes infeccions virals o projectava una biografia de l'explorador Eugène-Armand Lenfant.
-Carall! -va xisclar l'Olívia-. Aquestes escopinyes són plenes de sorra!
-Escolta, Ton -va cridar el Perutxo, que ja tenia ganes de gresca-, aquests 'berberetxos' han anat a la platja i no han passat per la dutxa, no hi ha qui se'ls mengi!
I aleshores el bo del Ton, aixecant un dels seus monumentals braços pilosos, va pronunciar la seva proverbial sentència:
-Aquí es menja de tot!

Comentaris

  • De tot i força, amb pebre i sal[Ofensiu]
    Unaquimera | 31-10-2007

    Torno per conèixer una altra història creada pels personatges lletraferits, xerraires i imaginatius, recreats dins aquestes fantàstiques històries, tant reals que cal llegir-les a una "prudent distància defensiva, o tal vegada només una mesura de cautela per adquirir perspectiva i dimensió", fet que no impedeix admirar els detalls subtils de cada part de la trama ni riure quan les expressions utilitzades provoquen la rialla.

    Reconec que el treball irònic, quan no es recorre a la broma fàcil, a l'acudit ràpid, és una tasca en què cal mantenir un especial equilibri entre el sarcasme i la crueltat, entre la mofa i la gràcia. De fet, és el mateix que passa quan deixem anar la fantasia lliurement i les paraules van generant frases que condicionen el text de tal manera que un pas en fals ens porta a la ciència-ficció o un altre al deliri, a la verborrea literària.
    Tu t'has mantingut damunt la línia justa i has creat un relat ple d'escenes captivadores, curioses, dinàmiques... i divertides!

    Per intentar aproximar-me, buf! t'ofereixo un parell de relats, ( en realitat van encadenats encara que van ser presentats independentment en el seu moment) que convé llegir en aquest ordre: Retrat d'home feliç amb forat i Galeria de retrats d'home feliç caient en un forat. Espero que t'agradin, al menys, tant com a mi els teus!

    T'envio una abraçada franca, gens ambigua,
    Unaquimera

  • Impressionant[Ofensiu]
    dacar | 20-10-2007 | Valoració: 9

    He llegit alguns relats teus i quedo aclaparada pel nivell... Hi ha molta imaginació, i un gran domini del llenguatge. L'únic "però" és l'extensió dels textos, que obliga a imprimir-los (en pantalla són més assequibles textos més curts, per mi, almenys), per tal de no perdre-te'n detall.

    Se't felicita. Fas que sembli fàcil.

    També et volia agrair el teu comentari a un relat meu: venint de qui ve, és un gran elogi...

  • Quina allau![Ofensiu]
    teresa serramià i samsó | 14-10-2007 | Valoració: 10

    veig que fa poc que ets entre nosaltres. I veig també que hi has entrat com una troma d'aigua d'aquestes que aquests dies de tardor ho han ofegat tot, gairebé.

    he quedat meravellada, extasiada i corpresa de la teva capacitat d'inventar, crear, relligar i jugar amb el llenguatge d el'absurd com si fos "bufar i fer ampolles".

    crec que relats, amb la teva incorporació s'ha enriquit d'una manera fora mida. per a MOOOLTS anys franz appa.

    una abraçada de benvinguda, amb el cap obert o sense (pots triar, és broma!)

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167766 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com