Aquí acaba tot!

Dilluns 23 de febrer del 2005


Estimat passat,

Avui per fi, i després de tant de temps de dolor, de rancors, de llàgrimes vessades, de infinites cartes escrites per a res, d'hores i hores asseguda al costat del telèfon esperant una trucada que només fins a data d'avui m'he adonat que mai arribarà perquè tu ja no tornaràs mai més, de il·lusions desfetes pel pas del temps, de cendrers i cendrers plens de cendra i de tabac que vaig omplir per intentar apagar aquesta angoixa que em provocava aquest maleït silenci que callaves,però vés per on, terrible paradoxa! Doncs la única cosa que s'apagava era el cigarret, perquè jo només feia que pensar en tu i l'angoixa encara es feia més gran i més insuportable. Així doncs, he decidit oblidar-te i tan sols mirar per la meva felicitat i per això vull dir-te que s'ha acabat per sempre! Vull ser feliç, avançar com a persona, fer noves amistats, marxar d'aquestes quatre muntanyes que ens envolten i que em recorden tant i tant a tu i que només elles han estat veritablement els únics testimonis del gran amor que hem sentit i ens hem tingut l'un a l'altre. S'ha acabat el mirar enrere i esperar algú que sé que ja no tornarà mai més. Tan sols per aquest motiu, he decidit trencar amb aquest passat que em tenia tan agafada i enganxada a tu i que no em deixava veure la pura, cruel realitat! Et deixo aquí un dels meus últims relats que havia escrit per a tu. Com podràs comprovar, és un relat real on els protagonistes som tu i jo i ningú més i suposo, espero i desitjo que la història et faci recordar que has estat estimat per una persona que mai t'oblidarà del tot i que aquesta persona mai més podrà estimar com ho ha fet amb tu. Perquè en aquells moments, no necessitàvem ningú més per ser feliços. Però m'he adonat que la vida no només es redueix a tu.

Finalment, espero que siguis molt feliç i que no visquis dels records i que mai pensis en el que podia haver estat i no ha pogut ser. Saps? Al principi em pensava que el motiu de la teva fugida era jo, que no volies estar amb mi, però ara m'he adonat que l'únic problema que tenies era que eres, ets i seràs sempre un covard. Perquè mai has tingut el valor de dir-me que allò nostre, per tu, ja s'havia acabat des del dia que et vaig dir que me n'aniria a estudiar fora del nostre estimat país. Sort que he obert els ulls i m'he adonat de que eres un egoista i que tan sols pensaves en la teva felicitat.

Crec que ja va sent hora d'acomiadar-me. Acaben d'avisar per megafonia que el meu vol surt d'aquí a menys d'una hora i he d'embarcar. Suposo que quan llegeixis aquesta última part de la carta ja sabràs a què em refereixo. Sí! Me'n vaig a Itàlia a estudiar italià. Era el meu somni. Te'n recordes? Ara per fi podré fer-lo realitat, llàstima que tu ja no hi siguis per compartir-lo amb mi. O potser hauria de dir que és una gran sort per a mi?
No ho sé! L'únic que sé, és que és una gran oportunitat per a mi. Espero que et vagi molt bé tot i et desitjo el millor. Al cap i a la fi, si tu ets feliç, jo també ho sóc.


Arrivederci bambino!




Simplement un somni

Tanco els ulls i recordo. Recordo la primera vegada en que les nostres mirades es van creuar, tu em vas somriure i jo com una bleda vaig abaixar el cap com a símbol de timidesa. No m'ho podia creure… m'havies somrigut a mi? De seguida vaig girar-me per veure si darrera meu hi havia una altra noia … però no! Efectivament el teu somrís era per a mi.
Recordo també, la primera passejada que vam fer junts pels barris de la nostra ciutat, que en aquells temps, estava tota coberta d'una capa fina, blanca i lluent de la nevada de la nit anterior. Encara ara, quan hi penso, s'escapa un somriure dels meus llavis cada vegada que recordo que sempre em deies que t'agradaven les meves galtes rosades pel fred i jo m'enfadava perquè sabies que a mi no m'agradaven gens. Però sempre acabàvem rient. I entre riures i mirades, em vas dir: "Saps? Penso lluitar per tu fins al final", i després d'aquesta frase tan inesperada i sorprenent, va venir el nostre primer petó, tan dolç, tan, tan inoblidable…tan nostre.

A partir d'aquell instant, no ens vam separar més. Érem dues persones, érem dos adolescents que es deixaven dur per la passió desenfrenada del primer amor,i que, gràcies a això, tan sols formàvem una sola persona. Havíem decidit recórrer el mateix camí agafats de la mà, compartir somnis, promeses, il·lusions,llàgrimes, moments dolents però també de molt bons. Tu eres la meva felicitat. Al teu costat la vida era molt més fàcil de viure. Sempre estaves amb mi, en moments difícils, per no deixar-me caure, i si queia, tu em donaves les forces perquè em pogués aixecar una altra vegada. Érem tu i jo fins al infinit. I jo encara t'estimo. I t'estimo perquè ets l'únic que sap com batega el meu cor des de dins, perquè tu ets cada batec que fa el meu òrgan vital per a sobreviure. Et necessito com una planta necessita aigua per tirar endavant, com la nit necessita el dia i com la lluna necessita el sol per brillar. Perquè mai t'he parlat de llàgrimes en un dia de pluja, perquè mai t'he parlat de tristesa en un dia assolellat. Perquè simplement tu i jo érem una sola persona. Te'n recordes del primer dia que vam anar a la piscina junts? El socorrista et va cridar l'atenció perquè no paraves de fer tombarelles en l'aire per tirar-te a la piscina! I què me'n dius d'aquella sessió de cinema que vam fer a casa meva perquè els meus pares s'havien endut maletes, tovalloles, crema solar i germanets petits al xalet de la platja per passar-hi tot un cap de setmana? Va ser una nit increïblement terrorífica per a mi! Fins a tal punt que vas haver de trucar a la teva mare per avisar-la que la teva xicota tan valenta estava terroritzada per culpa d'uns petits monstres que es multiplicaven cada cop que es mullaven amb aigua. Però saps quin és el moment en què em vaig adonar que volia passar la resta de la meva vida al teu costat? El dia que vas fer arribar fins a casa meva un ram de roses vermelles amb una nota a dins que deia: " T'estimo fins al infinit i més enllà ". I després del ram de flors va venir aquell osset de peluix que desitjava des que era petita i que volia m'ocupés les tres quartes parts de la meva menuda habitació. I després del peluix, les nostres escapades de cap de setmana a Tarragona per visitar els teus padrins i la teva cosina Anna, amb qui vaig fer una gran amistat i a la que mai oblidaré.

No és fins ara que he entès, que si la gent ens mirava amb cares estranyes cada vegada que ens veien agafats de la mà pel carrer, era perquè ens tenien enveja amor meu. I tu sempre ho deies! " Algun dia tota aquesta gent envejarà el nostre amor". I jo reia perquè era feliç, era feliç de compartir tants moments increïbles al teu costat. Vaig entendre també que hi havia molta gent que no volia que tu i jo estiguéssim junts i que va intentar separar-nos fent-nos arribar mentides i més mentides. Però tu vas ser la meva llum, perquè tu eres l'únic que aconseguia treure'm un somriure en els pitjors moments, perquè m'escoltaves sense jutjar-me. Trobar-te a tu va ser com si el destí volgués que tornés a somriure. I saps què? Tu has estat l'únic que ha aconseguit que deixés de ser tan tímida, tan estranya, tan repelent, tan antisocial. Gràcies a tu sé què és la felicitat. Ja no necessito res més perquè tu m'has ensenyat què és estimar i què és sentir. Per aquest motiu i per cap altre més, no em vaig creure ni una sola paraula del que deia aquella gent tan envejosa.

Ara tots aquests moments s'han acabat i és com si estigués perduda en el meu món, on només hi som tu i jo. Però tu estàs distant, et sento lluny del meu costat. I et necessito. Et necessito perquè t'estimo i sense tu no ser estar. T'espero…però mai arribes. Però…espera! Ara tinc la sensació que ets tu, sembla que et sento i aquesta vegada crec que una mica més a prop meu. Sento la teva escalfor damunt la meva pell, tocant cada tros de la teva carn amb la meva. Els teus llavis enganxats amb els meus fan una unió inseparable. Sento el batec del teu cor que trenca el silenci del somni…del meu somni.

I ara ja no hi tornes a ser. Has tornat ha marxar, has desaparegut, sense dir-me res. I no sé el perquè de la teva fugida. Et busco però no et trobo. Fujo d'aquesta foscor que cada vegada em fa més por, d'aquesta foscor que enfosqueix la meva mirada perquè no puc veure't…i cada vegada em fa més por perdre't per sempre. I caic…per`em torno a aixecar…cada vegada em costa més respirar, cada cop em costa més trobar el mateix camí per on has marxat. M'enfonso en un mar de llàgrimes on les ones em tapen el amí per on has marxat. Ja no tinc forces…em sento dèbil…i recaic per segona vegada. Les meves esperances de trobar-te es van fent cada cop més impossibles. Com els batecs del teu cor, que pràcticament són nuls i que quasi bé ja ni sento. Com l'absència de la teva presència sobre la meva pell, com el teu alè que em feia respirar.
I amb el silenci complet, ara sí, del teu cor, amb les paraules que calles, amb l'absència de la teva presència, moro.

I ara sí que…
Em desperto…
Però com sempre ….
Tu no hi ets…

Postada: Si us plau, m'agradaria que ja no donessis importància a aquest relat. En un passat vas ser el meu present però ara, en un present com avui, ets el meu passat.