Aquesta timidesa...

Aquesta timidesa...


Acabàvem d'assistir junts al funeral d'un bon amic. Quants moments bonics de recordar. El nostre amic se'n va anar però sempre ho tindrem dins del nostre cor. I el fet és que les persones que es fan estimar mai moren, el seu esperit sempre perdurarà. Potser aquesta sigui l'única i autèntica immortalitat.
Varem prendre junts el metro i durant un bon recorregut anàvem xerrant animadament: evocàvem experiències i coincidíem en les nostres opinions. Hi havia una bona sintonia entre tots dos, no hi havia cap dubte. I aquesta sintonització, sense adonar-nos, va haver de produir molta energia, la suficient com per impregnar positivament al nostre desconegut company de viatge de bones vibracions. Al meu costat, un home d'aspecte senzill i faccions nobles, sense pretendre-ho anava escoltant nostra animada conversa. El seu contingut va haver de fer sentir-se identificat ja que quan la meva companya i amiga es va aixecar, en acomiadar-se, va descobrir la mirada d'aquell home i els dos es van creuar una mirada de complicitat. I es van regalar un somriure.
Aquell desconegut, silenciosament havia participat en la nostra conversa. Havia tingut interès en el que dèiem i rebia bones vibracions, s'havia comunicat de manera subconscient amb les nostres idees. Tanmateix, no ens varem creuar una única paraula. Ell, encara que potser ho desitjava no es va atrevir a intervenir en la nostra xerrada. Ni tant sols s'havia atrevit a demanar permís per fer-ho o simplement intervenir dient:
-Perdonin que entri en la seva conversa però precisament el que estan dient em fa pensar en que jo també...
Qualsevol pretext hagués estat vàlid per entrar en el nostre fòrum privat en aquell moment, privat però perquè no? sempre extensible a altres persones.
Això no succeeix pas quan no som físicament visibles, com en intervenir en un programa de ràdio, en un xat o fòrum d'Internet on ens atrevim a abordar qualsevol intercanvi d'opinions o a contactar amb gent que puguem considerar afins. I és que des de l'anonimat, se'ns permet ocultar la nostra timidesa i parlar amb desconeguts, fins i tot contem unes certes intimitats que no ens hem atrevit a confessar a persones molt pròximes.
Quantes vegades ens trobem cara a cara amb algun desconegut quan anem asseguts en algun transport públic amb desigs d'iniciar un primer contacte. Les nostres mirades han coincidit i en la lluentor dels nostres ulls alguna cosa ens diu que hi ha llum verd per a un contacte, per a un inici personal. Però finalment sempre acaba ficant-se aquesta maleïda timidesa que ens impedeix una natural i desitjable comunicació.

Rafael P. Lozano
17 d'abril 2009