Aquesta nit a les zero zero

Avui, un dimarts de lluna plena al matí, he sortit de l’escola a les dotze en punt perquè com són festes al meu poble, fem un horari diferent. He arribat a casa i, com de costum en arribar, he dinat, això si, aquest cop tres hores abans del que és normal. Com que no sabia que fer m’he posat a l’skype per parlar una mica amb els meus amics.

Xerrant xerrant, Alewar, un noi que destaca pel seu humor negre i la seva velocitat per a relacionar conceptes i per tant, amb un gran sentit de l’humor per a qui el pugui seguir, m’ha comentat que ahir, Ellande, un altre amic del qual és característica la seva forma de dir les coses, és a dir, quan diu alguna cosa la diu sempre amb un gran sentit del sarcasme i facilitat per exagerar les coses d’una forma molt peculiar; i Lisàndar, un altre amic, però sobretot un gran amic dels ordinadors, és capaç d’agafar-te el portàtil i amb tres teclejades fer caure un satèl·lit de la NASA, això sí, amb prou feines podràs sentir-li la veu, ja que no parla ni per demanar.

Bé, el cas és que aquests tres, el dilluns passat, mentre jo estava estudiant per a un examen que he tingut aquest matí, van quedar a casa d’Ellande i, mentre navegaven per Internet, se’ls va ocórrer fer una bomba amb salfumant. Com Ellande estava sol a casa, no va haver cap inconvenient, van anar a la cuina i van agafar el material essencial: una botella, salfumant i paper de plata. Va ser una explosió controlada dins del terrat i unes quantes hores netejant tots els trossos de plàstic cremat pel terra i vidres per a que els pares no sospitessin res. Amb tot això, se m’ha ocorregut d’anar aquesta tarda a comprar material una mica més “professional” als xinesos del poble per a repetir l’explosió, però aquest cop en un descampat. Una vegada als xinesos, s’han adjuntat dos amics més. Per una part Anxo, un noi que està torrat com ell mateix, i l’Andoni, un xic de ciències i que ens ha assessorat per com poder fer una bomba més potent sense que se’ns quedin els dits dins la botella. Les compres han sigut un èxit, cap policia ens ha enxampat i ningú ha sospitat res. Un cop al descampat, ens hem adonat que com just al costat hi ha una carretera molt transitada, estàvem en perill de ser agafats in fraganti. La solució ha sigut fàcil, aquesta nit a les zero zero a Alcanar hi haurà una gran explosió. Abans d’acomiadar-nos, hem calculat una ruta d’escapada, entre camps de tarongers muntanya amunt fins al cementiri per si algun veí truqués a la policia municipal que no ens trobessin.

Són les vint-i-tres i estem tots al descampat menys Andoni, no ens sorprèn ja que sempre sol arribar tard a tots els llocs, però encara queda temps per a l’hora punta, així que, comencem a preparar l’explosió. Traiem tots les llanternes, els passamuntanyes (per que no ens reconeguin, encara que estéssim sols), les mascaretes (per a no inhibir el gas que solta el salfumant), els guants (per a no deixar empremtes dactilars i no cremar-nos amb el salfumant), la garrafa de cinc litres plena de paper d’alumini i per últim els dos litres de salfumant. Falten uns deu minuts per a les zero zero, i encara no ha vingut l’Andoni. Però quan estem a punt de trucar-lo veiem a la llunyania una ombra aproximant-se a nosaltres, òbviament és ell, però fins que no li hem vist la cara, estàvem tots “acollonits”. Ens ha costat veure-li la cara, perquè no ha portat ni la llanterna, ni la mascareta, ni el passamuntanyes, ni els guants. Sa mare és com una duana, així que ho comprenem i l’enviem al costat de la carretera per a que faci guàrdia mentre nosaltres fiquem el salfumant després d’haver fet un conte enrere molt èpic.

L’explosió ha estat un èxit, ara estem corrent en grups de dos, camp a través i escalant marges. Ens hem aturat al punt establert intermedi, per a felicitar-nos orgullosos del nostre gran treball que hem fet. Però ens adonem que, per a variar, l’Andoni no està. Lisàndar, amb qui feia parella, diu que ha anat darrere seu tota l’estona, així que poc preocupats, perquè tots sabem que és el més lent de tots, decidim esperar-lo. Mentre esperem, Ellande fa un riu, Alewar juga amb la llanterna, Lisàndar no pot estar-se quiet pensant com s’ha pogut separar l’Andoni i jo, excitat per sentir-me com del comando Ranger, intento fer una tombarella per baix d’una cadena que feia de porta, i com que quasi no es veu res pels forats del passamuntanyes em dono un cop al colze amb una pedra i em faig una rascada, d’aquestes que no són greus, però que sagnen i sobretot, couen. Sort que en pocs minuts va aparèixer l’Andoni a fosques, perquè ja estàvem plantejant-nos de deixar-lo enrere (considerant-lo una baixa necessària), això sí, en arribar a casa, haguéssim fet una placa honorífica per a la seva família en recompensa al seu treball i fidelitat prestats al comando.

Un cop vam arribar al cementiri encara es sentien tots els gossos bordant pel brutal soroll de l’explosió. I suats de cap a peus, vam tornar cadascú a casa seva, amb un somriure que ens feia sentir els nous terroristes d’àmbit mundial.