Aquesta carta no l'enviaré

No sé si mai podré dir-te això.
Després de l'alegria de conèixer-te i de les poques vegades que ens vam veure, deixa'm que t'enumeri alguns dels cops que em vas donar:
Haver d'estar pendent que et toqués tenir els nens o no em va fer mal. El divorci, ja se sap.
Vèncer les meves pors i fer el gran esforç de trucar-te i que em diguessis que no em podies veure em feia mal. Tenies tants a qui atendre.
Esperar les teves cites em feia mal. "Em tocarà aquest dissabte?" em passava els dies preguntant-me.
Que marxessis a viure fora em va fer mal. Era el teu progrés professional.
Que després, de tan en tant, escrivissis cartes enamorades em feia mal. Amb el temps vaig saber que jo no era el sol destinatari d'aquelles cartes.
Que tornessis i em vinguessis a buscar en taxi, tants quilòmetres, per només fotre un clau em va fer mal. ¿Vaig ser la única visita o vas fer la ronda?
Recordar-te em feia mal. No tenir-te també.
El teu silenci i la teva absència m'ofegaven.
M'havia quedat entre el buit i el no-res

Ara després de més de vint anys em tornes a escriure per reprendre aquella amistat.
Així en dius tu.
I no vull respondre. No tinc ganes ni necessitat.
I no voldria fer-te mal.
Que te'n faria, t'ho juro.


Ja t'he odiat.
Ja t'he oblidat.
Amb això en tinc ben bé prou.
Espero que tu també, perquè no hi haurà més.