Aquells que aguaiten

Obre els ulls espantat. L’acarona la més absoluta foscor. Parpelleja varies vegades. Un dens mantell tenebrós l’estreny en una abraçada invisible. Res. Tot. Solitud. El silenci trencat per la seves inspiracions forçades.

Un procés fugaç però etern. Se li estarrufa el borrissol del clatell. El cor se li accelera, un formigueig li recorre les articulacions. Nota com que li falta l’aire.

Dempeus, es troba al mig d’enlloc. Pressenteix la proximitat d’allò que es troba a prop. El cap li dona voltes, trontolla tot ell. Estira els braços esperant descobrir quelcom familiar. Sent la suor freda. Batecs desbocats, el cor a punt d’explotar, la seva respiració cada vegada més ràpida, més intensa. Se li escapa el jo, difuminant-se a la foscor que l’envolta.

Exaltada, la seva ment es perd ,provant de fugir de la closca que la reté, cercant un destí més segur. Li cal cridar, necessita deixar anar un xiscle desesperat, mut. De cop i volta, recorda.

S’enllità.

Un passeig nocturn.

Sonàmbul.

De ben segur s’ha de trobar al mig del menjador. Una passa tímida l’apropa al contacte esponjós d’un sofà. Es tranquil•litza, s’orienta, es situa. S’apropa a una paret i acciona un interruptor. Tot al seu lloc. I la llum desfà tota la foscor. La de la cambra i la del seu cap.

I, precisament, just al mateix moment en que es fa la llum, tots els éssers que viuen a les ombres, aquells que aguaiten des de la foscor, es retiren, famèlics, decebuts, per tornar als seus caus.