AQUELLES NITS

Em vaig despertar sobtadament, eren les tres i mitja de la matinada. Sentia fred. Tot era fosc i vaig allargar la mà per trobar la seva pell suau però només vaig trobar la buidor de sempre a aquella hora. Vaig passar la mà pels llençols una i altra vegada per assegurar-me que no hi era. I efectivament, encara no hi havia arribat. Per la finestra entrava una mica de claror de la lluna. Em sentia trista. Vaig adoptar la postura habitual per dormir i vaig tancar els ulls. Aleshores, des d’aquell mateix moment en què vaig decidir dormir-me, va ser justament el mateix moment en que no vaig poder fer-ho. Varen començar a passejar-se per la meva ment pensaments, un darrere l’altre, un darrere l’altre, sense descans. Feia tres hores que havia acabat la feina. Sí, ja m’havia explicat , que quan acabava necessitava prendre’s una copa, que si no no es podia dormir. Jo ho vaig entendre perfectament, sí, pobre, necessita desconnectar. Ho vaig entendre des de l’amor que li tenia, des de l’empatia més profunda. I així, amb aquestos pensaments, anava perdent el control de mi mateixa. Amb els ulls tancats i tapada fins al cap amb el cobertor, m’anava entristint cada vegada més i començava a notar dins meu una pressió al pit indescriptible.El cor començava a bategar de manera lliure, accelerada...i en cada batec perdia una petita part de l’amor que li tenia.
No podia deixar de pensar. Ho vaig intentar, però res podia aturar i fer desaparèixer els pensaments que anaven i venien d’un lloc a una altre del meu cervell, com les fulles que el vent furiós mou en totes direccions, i és que aquella nit no era l’única, era una nit més de centenars de nits, com un terrible temporal que no s’acaba mai.
Quan vaig sentir que s’obria la porta vaig mirar el mòbil ràpidament per veure quina hora era, les cinc i vint de la matinada. En una hora i mitja m’hauria d’aixecar. Els seus passos s’apropaven cap a l’habitació i vaig fer-me la dormida. Calia dissimular i no dir res. No val la pena. Parlar avui no solucionarà el que no s’ha solucionat les centenars de nits anteriors. Avui , com ahir i abans d’ahir, calia callar. La vida és així. Vaig sentir com anava al bany i després va obrir la porta de l’habitació i va encendre el llum. Jo, silenci. La meva ment, aleshores, es va concentrar únicament en escoltar els silenciosos sorolls que anava fent i en desxifrar a quina a acció es corresponien. Ha deixat les ulleres a la tauleta de nit, ara el mòbil, s’ha llevat els pantalons...
Es va ficar al llit nu i tot d’una em vingué una forta pudor d’alcohol que poc a poc començà a inundar tot l’espai de l’habitació. Aquella fetor l’anava respirant amb cada inhalació, arribant al fons de la meva ànima. Vaig sentir un calfred. Em costava respirar.
Aleshores, va posar-me la seva mà calenta damunt la cintura, jo vaig tapar-me el nas amb el llençol perquè aturés la pudor i immediatament va penetrar-me. I jo callada i jo entenent que això era així, que formava part d’aquella vida. Tot d'una em va invair la gran tristesa de pensar que el dia següent seria un altre dia que hauria de viure.
La claror del sol ja entrava per la finestra.