Aquelles dolces i tendres nits

Fa una llum minsa aquest vespre, estranyament primaveral: una llum flonja i humida com la d’aquelles nits en què m’esperaves a les golfes, seguda al balancí. Sé que no hi seràs quan obri la porta, i tanmateix pujo les escales amb l’esperança de retrobar el nostre petit món oblidat.
He obert les finestres perquè entri una mica d’aire vespral i he encés unes espelmes, com feies tu… Tu, que no vindràs més a veure’m.
Sense saber per què m’he acostat al vell armari de fusta clara on desàvem tot allò que no sabem què fer-ne, deies tu, i l’anàvem omplint de records i de vivències. Desprès m’he mirat al mirall i m’he vist des de sempre: amb el barret de l’avi, i amb les faldilles llargues de l’àvia, i amb les teves sabates de taló que Nena, treu-te això!, em deies rient.
No tornaràs, ho sé. Ni tornaran les nits de fred humit i els matins despentinats, ja no. Ni sonarà més aquesta antiga ràdio que ara descansa sobe la calaixera de fusta que guarda vells papers rebregats que ja no em diuen res, i fotos tacades de fred i d’oblit. També hi veig la por.
I obro calaixos i capses i miro què hi ha. I em quedo tan sols allò que ens unia: l’olor mig blavosa de la matinada, el cel estrellat d’una nit d’estiu, el teu gest esperant-me. Asseguda al balanci, esperant-me. No tornaràs, ho sé. Ja no hi ha cap balancí.
Saps que no t’he oblidat.