Aquella trucada...

Un relat de: Joan Gausachs i Marí


—Riiing! Riiing!
Digui’m?
—Abdon Abad?
Sí, jo mateix, digui’m
—Abdon Abad Abad?
Sí, sí, sóc jo. Amb qui parlo?
—Sóc en Nicolau Murga
Nicolau Murga? Ara no hi caic?
—Sóc cosí de la teva dona.
De la Fina... ara no hi és. Si em deixes el número de telèfon ja et trucarà quan torni.
—No cal. Estic de pas... només volia saber com estàveu després de tant de temps sense saber res de vosaltres
A veure, Nicolau, tu ets cosí de la meva dona però jo, que sóc un despistat, no et recordo pas.
—Veuràs, es més que possible que no ens haguem vist mai...
La Fina, si li dic que ha trucat en Nicolau Murga ja sabrà qui ets...
—I tant! Recorda-li que de petits estiuejàvem junts. A mi els seus pares em convidaven a passar uns dies a la caseta de Cambrils.
Cambrils? Jo em pensava que sempre havien anat a Cabrils
—Això, això volia dir. Es que de vegades la memòria flaqueja. Doncs com et deia els seus pares... en... en...
En Cisquet i la Natàlia
—Cada vegada estic pitjor de la memòria. El seu pare, en... en Cisquet era oncle meu...
Caram! Si el meu sogre era fill únic!
—Bé, el que volia dir és que, a casa li dèiem oncle Cisquet, encara que de veritat era cosí de la meva mare.
Noi! Sí que embolicàveu la família.
—En aquelles èpoques, els que tenien més possibilitats sempre ajudaven la família. No pas com ara que tothom campa per on pot.
Amb això tens tota la raó. Com més avenços tecnològics hi ha, més s’allunya la família
—Quan arribi la Fina, li fas un petó ben fort de part meva. Si puc tornaré a trucar abans de tornar al poble.
Home, per això no cal esperar. Ja tens l’adreça. Avui, ara mateix, pots passar per casa. La Fina no trigarà gaire i tenim dinar de sobres...
—Abdon, Abdon...
Sí, digues
—Abdon, Abdon! Que em sents?
Jo sí! Digues, t’escolto.
—No sento res de res. Abdon, si tu m’escoltes... penjo...

En Nicolau Murga penjà el telèfon... Demà tornaria a agafar la Guia Telefònica i tornaria a trucar a algú, amb l’esperança de trobar qui l’escoltés. Que trista és la solitud...!

———————
Escrit el divendres, 13 de novembre de 2015
Revisat el mateix dia per Pilar Campmany i Piqué


Comentaris

  • mestre dels diàlegs[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 23-11-2015

    Comparteixo el que algú ha comentat ja: mestre dels diàlegs.
    I també penso que ja t'ho he dit alguna altra vegada, mentre llegeixo veig els personatges damunt un escenari (en aquest cas només un dels dos amb el telèfon a la ma). Estaria bé representar-ne algun.
    Fins al proper relat!

  • Qui passa dia any empeny[Ofensiu]
    Materile | 20-11-2015 | Valoració: 10

    Un relat boníssim i original. Amb molt bons diàlegs que ens arrossega amb humor cap un final sorprenent. Fantàstic! , fa honor a l'escriptor agut i amb humor, cosa difícil!
    Una forta abraçada i gràcies pel plaer de poder-te llegar.
    Materile

  • Genial[Ofensiu]
    Naiade | 19-11-2015 | Valoració: 10

    Un relat divertit i sorprenent com ja ens tens acostumats. Sempre que llegeixo un relat teu, sé que acabaré rient. I es que encara que el tema en si fa pena, el mal de la solitud no volguda és molt trist. Tens una manera de descriure-ho que fa molta gracia.
    Una forta abraçada

  • El mestre[Ofensiu]
    Endevina'm | 18-11-2015

    en els diàlegs.
    Tot un món explicat en poques paraules i dins d'un diàleg que ho diu tot. Felicitats mestre!

    Abdon Abad.


    (jeje, és broma!)

    Fd'AG

  • Hehehe[Ofensiu]

    A poc a poc, et vas ensumant que alguna cosa no lliga, fins que arribes al final original i sorprenent que ens presentes. Un relat molt portador que se't passa en un sospir i que comprèn tot el necessari d'un microconte. Felicitats Joan, per la teva estrena a aquesta nova edició del concurs! Ens anem llegit ^_^
    Edgar

  • Solitud[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 14-11-2015 | Valoració: 10

    Un relat magnífic, on el final és sorprenent. No m'esperava que acabés així, fet que em confirma que saps portar un relat com vulguis, enganyant al lector com vulguis. És un gran mèrit, això. Ah, un 10 pels diàlegs! Una abraçada, Joan.

    Aleix

  • molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 14-11-2015 | Valoració: 10

    Qusnta solicitud es aixi
    Montse

Valoració mitja: 10

l´Autor

Joan Gausachs i Marí

124 Relats

1298 Comentaris

181697 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
   Joan Gausachs i Marí (Horta, 15/01/1942) sóc com es pot veure, un autor jove.
   En el meus inicis vaig treballar les redaccions escolars que ens feien fer en els col·legis "San Joaquín", d'Horta, i "Condal", aquell que està al costat del Palau de la Música de Barcelona.
   Més endavant, vaig col·laborar en revistes particulars que no estaven a la venda, motiu pel qual les meves magnífiques creacions han passat desapercebudes.
   De totes maneres voldria [voldria, en condicional] donar grans —més aviat seran petites— obres a la posteritat, sempre que a aquesta no li molesti.

—oO·Oo—

   Vaig arribar a Relats en Català per mitjà d'en PEP HOMAR I GIOL, del qual sóc un fidel seguidor. Després casualment, un dia, en obrir la pàgina, vaig veure, en l'apartat "Relats a l'atzar", un que em va cridar l'atenció: La Lola de Can Gasparó. Lola i Can Gasparó són dos noms molt vinculats a la meva família. De Loles, n'hi ha moltes, però que, a més a més, siguin de Can Gasparó!... Hi vaig ficar el nas. Efectivament, es tractava de la meva tia-padrina Lola Gausachs i Torelló, i la narració era feta per una néta seva: EULÀLIA MOLINS I ARAGALL, filla d'una cosina-germana, meva, de tota la vida.
   Aquestes dues circumstàncies m'han animat a penjar alguna coseta. Ho sento, ho sento!
   Ara bé: no vull pas que, si els meus relats no agraden, en Pep i l'Eulàlia en paguin les conseqüències.