Aquella tarda d'octubre

Aquell aroma que sentia, aquella olor suau de la seva pell, em va fer recordar aquella apassionant historia d'amor que vaig tindré ara farà uns vint i quatre anys. A llavors jo tenia dinou anys, era una noia sensible, tot a l'hora començava a viure aquelles petites-grands sensacions, emocions que causa l'enamorament de la joventut. M'havia enamorat perdudament de aquell noi, les papallones ballaven per el meu estómac, no tenia gaires ganes de menjar, només pensava en ell. Un dia vam anar tots dos sols a casa seva, era molt petita, fosca, vivia en una porteria, la seva mare era portera amb un bloc de pisos del carrer Diputació. Quan vaig entrar em va donar una mica de por, era la primera vegada que anava sola a casa d'un xicot i més encara de la persona que m'havia enamorat. Em va fer baixar per unes escaletes que anaven a parar a un passadís, finalment va obrir una porta, la de la seva habitació. Jo estava cada vegada mes nerviosa, em tremolaven les cames, els braços, i tot el cos. El meu cor es va posar a funcionar d'una manera que em pensava que em donava un atac de cor. Amablement em va preguntar si volia prendre alguna cosa, jo li vaig dir que no, que no tenia set.
Va anar al tocadiscs i va posar un disc d'Alan Parsons, mai oblidaré aquella cançó, la musica, l'ambient que s'estava creant. Ens van seure al bord del llit i em va agafar la ma. Jo no sabia que fer, ell intentava que estigues còmoda, que no em poses nerviosa, no anàvem a fer res que jo no volgués, ningú havia dit res ni havia insinuat res, però jo sentia que aquell dia havia de passar alguna cosa important a la meva vida, era com una espècie de sensació, d'intuïció. Diuen que les dones tenen aquest sentit, jo aquell dia ho vaig sentir. La seva ma m'estava acariciant suaument, començava a sentir el seu amor, la seva tendresa. M'estava parlant d'alguna cosa, però jo no el sentia no podia escoltar la seva veu, només pensava en aquell moment, em va posar la seva ma a la cara i em va gira fins que vaig trobar la seva boca, es van tocar i vam entrar en un paradís d'emocions, sentia aquella escalfor en els meus llavis, sentia que m'estimava, que aquell moment valia la pena, estàvem traslladant-nos a un lloc fantàstic, on ningú podia interrompre, on la vida es parava, on no hi havia persones, preocupacions, ni temps.
Les seves mans descobrien poc a poc el meu cos, i jo el d'ell. Sense donar-nos conta havien viatjat a un moment feliç, ens trobàvem sense cap tipus de pudor, semblava que mai ningú ens havia ensenyat a estimar.
Els nostres cossos s'havien fos en un mateix moment, no eren dues era només una sola persona, les nostres mans estaven descobrint part a part tots els racons del nostre cos. Ens acariciaven poc a poc, sense presa, sense impaciència, teníem tot el temps del mon, aquella tarda no existia el rellotge, no existia les hores, ni els minuts, s'havien marxat per deixar-nos gaudir d'aquella experiència meravellosa, que era el descobriment d'amor. Vaig recórrer tot aquell cos, anava descobrint els petis racons amagats, els seus secrets mai descoberts. Desprès de no se quan de temps, per que no vaig interessar-me per el rellotge, vam arribar els dos al cim, els nostres cossos es movien amb un ritme igual, s'havien unit com la mar a l'arena, que va hi torna poc a poc, en un dia que no hi ha marejada. Sentia els seus cops suaus, sentia la seva respiració intermitent a prop de la meva orella, i jo li responia amb el mateix idioma, ens estàvem unint per sempre, s'havien unit els cossos, l'anima, i ens havíem posseït per sempre, ja mai mes seríem d'un altre. Quant vam arribar al moment en que ningú dels dos sabien qui era, on estàvem, que estàvem fent, tot a l'hora ens semblava un somni, una irrealitat. Al acabar ens vam quedar els dos quiets, mirant-nos als ulls, uns ulls que ens cremaven, vam ajuntar les mans, molt fort, ens vam donar un petó i ell m'acariciava els braços i em deia que m'estimava molt.
De sobte em vaig adonar que havien passat dues hores, tenia que anar-me, els meus pares m'esperàvem per anar a reunió familiar, em vaig vestir d'esquenes per que em donava vergonya que em veies despullada, era un absurd, havien estat els dos descobrint els nostres cossos i ara em feia vergonya. No volia anar-me, sentia que no tornaria a veure'l, sentia que allò havia sigut un moment que perduraria per sempre, però que no el tornaria a sentir . Li vaig donar l'últim peto i vaig sortir d'aquella habitació amb l'angoixa de no tornar a veure'l mai més , i així va ser, va desapareixia com un ocell a l'hivern, que emigra per trobar un país calorós, un lloc on poder formar un niu, una família. Jo em vaig quedar sola, però al cap d'uns mesos, el meu cos em va recordar per sempre aquella experiència, va començar a florir una bella flor, una llavor que durant nou mesos vaig portar a dins meu, com aquella tarda que ell va estar dins meu, i em va deixar una art d'ell, em va deixar l'amor, la tendresa i la seva rel.