AQUELLA TARDA, A LES 4 - VICENÇ

Intento reconstruir els instants anteriors a l’apocalipsi. Estaré mort, i no ho sabré? M’acaben de robar la vida, la meva germaneta, l’Hermínia.
Anàvem a comprar unes cassoles i uns plats al Mercat de Sant Lluis, per al seu aixovar. Devien ser les quatres de la tarda. Estàvem fent broma i rient quan de sobte varen aparèixer aquells borinots, aquells ocellots negres, aquells genets de la fi del món, aquells malparits d’avions.

- Mossèn, mossèn!

Em giro,... algú m’està cridant.

Deixo l’Hermínia estirada a terra i la tapo amb el meu abric. Per què aquest costum de tapar els morts? Per donar-los més privacitat? Això és absurd. Jo crec que és més aviat un últim gest que tenim de remordiment, de penediment. En el meu cas, un penediment atroç i etern de no haver-la protegida com ho vaig prometre a la mare.

No obstant això, sóc sacerdot, i tot i que els sacerdots també plorem, la meva condició de membre de l’Església em reclama per d’altres persones, d’altres ànimes... d’altres estels.
En posar-me dret, veig l’abast de la barbàrie comesa sobre la població civil aquest dos de novembre de 1937.

Un nen d’uns deu anys m’agafa de la mà.

- Per aquí, mossèn, vingui amb mi... És una senyora... el necessita. Sap? Ho he vist tot. Han estat molts avions amb bombes i metralladores. Ens han sobrevolat gairebé en vol rasant... Tuuuuuut.... ttttrrrruuuuut...

El nen segueix parlant, no calibra bé si és una acció de guerra admirable o bé si es tracta més aviat d’una espantosa matança. Està excitat, molt. Ha estat testimoni d’un fet mai vist abans en la seva vida. Ni jo tampoc. Mai no havia vist tantes dones i nens morts. Els seus cossos jeuen en unes posicions grotesques, horribles. Alguns amb els ulls oberts, capturant la darrera visió abans de robar-los la vida sense permís...

Ai, Senyor, no puc combregar amb la vostra voluntat. Dins de quin cap pot caber la comprensió d’un tal despropòsit ?
Jo no, Pare, no puc compartir-ho amb Vós. El dogma de fe és creure amb ulls clucs, sense qüestionar res, simplement amb un “Amén” acceptar-ho tot, i claudicar, sense més. Em costa molt tot això. Fins ara, creure en Déu era una decisió meva, n’estava tan convençut, tant. Ara?... Estic confús, ferit, dolgut, desencisat, acabat...

Torno a la realitat, unes veus estan reclamant la meva atenció. Sento unes mans agafar els plecs de la meva sotana. M’aturo... baixo els ulls... Veig un avi, amb el seu gosset, un animaló tremolós, al qual s’està aferrant com a un salvavides.

- Per què, mossèn? Per què?
- Hem de confiar... – repeteixo sense convenciment – no podem perdre l’esperança, fill. Ànims!

Una mica més enllà, veig una padrina agonitzant i a sota, com dos pollets resguardats, dues nenes de menys de sis anyets, vives. Les ha salvades amb el seu pobre cos. Vaig cap a elles, maldestrament.

- Ho veu això, Senyor? Veu aquesta àvia protegint amb la seva vida les seves nétes? Que les veu? Digui’m, Pare, ha estat aquesta la seva voluntat? La d’ella, vull dir. No, aquesta dona hagués preferit viure. No en tinc cap mena de dubte.
La voluntat requereix esforç, l’instint és un impuls primitiu. En ell intervé el cor. El cap no pensa. No té temps per fer-ho, ni pot triar.
Quan va deixar de ser la meva fe en Vós una simple voluntat per transformar-se en un impuls forçat?
M’haurà de perdonar, Senyor, però d’altres realitat m’estan reclamant. Deixarem la filosofia per més tard si li sembla