Aquella cançó

Un relat de: nana_17

Res era nítid, ni clar, ni de colors...

Si sapigués com és el color neutre us ho podria explicar, però no puc. Simplement les imatges no tenien color, ni olor. ni só.
De mica en mica, però, com si hi hagués hagut una boira intensa, les imatges, els sons i els colors han anat apareixen d'un en un.
Em trobo el mig d'una estació, no recordo que hi faig, ni si espero algu, ni si he de marxar.

De fons sona una petita melodia en menor, que me's molt coneguda i no se de que. És tan suau, tan dolça. És molt lenta al principi amb uns arpegis amunt i avall i uns acords d'acompanyament, de mica en mica es va animant i en aquell moment recordo que faig alla parada.
L'estic esperant.
Se que arriba avui, en aquest tren, em va dir que l'esperés que tornaria, que necessitava abraçar-me i jo també ho necessito.

La música s'ha fet molt intensa, molt forta, es barregen escales, acords, arpegis i una melodia preciosa en major.

Ha arribat el tren i la gent comença a baixar, estic nerviosa, el busco... De cop la música frena i es fa débil, altre cop en menor, com el principi... però em deixa am un deix de tristesa i una llàgrima.
Ja no baixa ningú del tren, cap passatger, cap tripulant...

Em quedo sola al costat d'aquella via, desitjan que d'alguna part aparegui.
La música altre cop es fa intensa, aquella melodia en major i en aquell moment, algú que em demana per l'hora i uns arpegis finals acabats amb aquell si natural.

No hi es, no ha arribat, no vindra i no el veure.

Les imatges, els sons i els colors tornen a desapareixer, res és nítid ni clar, tan sols el so d'aquella melodia, que en obrir els ulls recordo de que la coneixia.

És aquella partitura que fa tans mesos que toco, però la tocava alegre, amb esperances per tots costats i ara, davant del piano, soc incapaç de tornar-la a fer igual o semblant, perquè em recordo a mi, en aquella estació esperarnt-lo veure.
Fa tant temps que el vaig coneixer i que va marxar, que és impossible que el torni a veure.
-------
Ara feia que no recordava aquest somni, potser han passat uns mesos i aquella melodia havia quedat oblidada en alguna part del meu cervell, la vaig arribar a saber de memoria i se que encara podria tocar-la.

Lluny de casa, de viatge, en aquell petit bar tan acollidor, al fons de una de les salas hi tenien un piano. Els amics m'han animat a tocar-lo i han insistit perquè toques aquella melodia tan bonica.
Sense pensar-ho dos cops, aquella melodia a tornat a sortir ella sola.
Els primers arpegiats tan suaus, tan delicats. Arpegis, acords i melodia que anaven sortin amb mes força més coratge i uns ulls des de el final de la sala observant la pianista.

De cop, recordo la tristesa d'aquell somni i aquella petita llàgrima i mentre la melodia a tornat en menor, aquest cop em tornar a caure una llàgrima, però la melodia em desperta i em recorda que hi ha una pujada, bonica, forta i bibrant que encara lluita per aquella abraçada i aquell arpegi final, en menor, suau i trist queda apagat perquè algú m'ha abraçat, algú que sento respirar i que per por de mirar em fa caure alguna de les llàgrimes que havia promés no tornar a deixar anar.

Sense gosar mirar-lo, sense gosar separar-lo de mi. Acabo de nou amb aquella frase melódica plena de força i vida, però aquest cop la pujada no em surt trista com el somni, ni débil, si no plena desperança, amor i força.

De nou tanco els ulls, esperant que aquelles sensacions desapareguin depresa, no el puc tornar a trobar a faltar, no podria despertar de nou i no veure'l més. Però la seva abaraçada segueix sent vida i forta com el final d'aquella melodia i ja no puc aguantar aquelles llàgrimes.
Em giro, l'abraço i em fonc amb ell perquè és el que sempre havia desitjat.

Comentaris

  • gràcies[Ofensiu]
    nana_17 | 07-08-2009

    ara que l'he tonat a llegir, m'han agafat unes ganes inmenses de tornar a tocar aquesta melodia!

    gràcies pel comentari!

  • Si us plau, fes un da cappo!!![Ofensiu]
    ORIOL | 24-03-2008

    Ara mateix després de sentir-te tocar cada tecla amb amor, cada arpegi amb sentiment, cada compàs amb passió, cada sostingut amb nostalgia, cada moviment dels dits acompanyat d'un batec del cor, et volia demanar un da cappo d'aquesta genial partitura. O sigui que vull que la tornis a tocar desde el compàs número 1 fins al Fine tot seguint el compàs de 3x4 que m'ha tocat el cor. No sé on vas aprendre a tocar aquest meravellós instrument però ho fas esplèndidament bé, no sé on vas aprendre a escriure però ho fas genialment bé ni tampoc no sé on vas aprendre ni a estimar ni a enamorar-te però realment et merixes l'amor autèntic al teu costat. Potser m'has ajudat a somniar perquè sóc un enamorat de la música i els instruments, i no he trobat l'amor però la veritat és que no paro de cercar-lo. Mentre no arriba, la música no ha deixat ni deixarà d'acompanyar-me. No deixis mai de tocar ni tampoc d'escriure. Jo sempre t'escoltaré i et seguiré llegint!

l´Autor

Foto de perfil de nana_17

nana_17

63 Relats

72 Comentaris

60531 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Nascuda en terra d'avellanes,
xicalla, gegants, tronades,
diables, masclet i rialles.

Vaig treure el cap per primer cop,
un divendres Sant, 13.

Supersticiosa? No pas

Com el meu cap en aquesta foto,
jo encara l'estic traien en el món qe m'ha tocat.

És un món ple de somnis i fantasia,
on no hauria d'estar prohibit poder imaginar.

Aprenent a escriure i a somiar...
intentant fer els somnis realitat.

Els viatges i els somriures,
les postes de sol i les estrelles,
els moments compartits,
i altres coses,
són els que m'ajuden anar escrivint,
hi ha ser aquesta persona que començo a construïr!


Mira el passat amb un somriure i no amb una llàgrima

Pel món tan sols ets algú però per algú tu ets el món


Una abraçada forta i un somriure càlid!