Aquell record

Un relat de: SomriureXsobreviure

Els records són tan relatius per tothom. Cada individu recorda coses tan diferents tot i recordar els mateixos moments que els altres. Cadascú es queda amb el que a ell mateix es vol quedar. I consisteixen en ser aixó, res més.

Crec recordar bé el primer dia que em vaig fixar en ell. Erem en una sala força petita. Cinc actors i un director. L'escenari no era gaire alt. Encara no teniem decorat tot i que al cap de poc més d'una setmana ja havíem d'estrenar.

Una escena en què jo apenes sortia, vaig decidir reposar. Tenia son. Estava cansada. Portava dues setmanes anant a dormir tard (després dels assajos) llevant-me d'hora per anar a classe, aguantar tot el dia i tornar assajar i es convertia en una roda. Però de rodes n'hi ha de divertides.

Recordo seure de costat, al marc ample d'una de les finestres més properes a l'escenari. Aquell dia érem els actors justos per les escenes que calia acabar de muntar. Eren tots a l'escenari. Menys jo. Menys ell.

Al bell mig de la sala es trobava ell, assegut en una cadira i una taula que es trencava a trossos (tot s'ha de dir que unes setmanes abans ens hi havia ballat claqué a sobre...) amb una cua als cabells, unes ulleres, em sembla recordar més aviat rodones, un bolígraf a la mà dreta i com no, anava prenent notes a la seva llibreta.

No s'adonava que jo l'observava, o aixó crec jo.

Continuava assentada sobre el marc de la finestra, mirant cap enfora, a la carretera, i en el vidre, brut i vell veia el seu reflexe. L'imatge, m'atreviria a dir, que era divertida. El veia allà assentat, i de fons la carretera, semblava ben bé que observés l'horitzó. Estava concentradíssim. Observava els moviments i les paraules de cada actor d'una manera inexplicable. A moments es posava les mans al sobre el cabell, es desesperava al veure que la majoria s'inventava el text, els moviments...i s'adonava que tot alló que portàvem temps marcant, havia servit de poc. He de confessar que era divertit veure'l d'aquella manera, però més desesperant era, el fet de saber que al cap d'una setmana i poc més jo havia de sortir dalt d'un escenari a interpretar un personatge com mai abans havia fet, i sabia que tenia poc temps per apendre'm de memòria major part del meu paper.

Llavors el que riuria seria ell al veure'm fer el ridicúl davant de tantes persones.

Havia de semblar tonteta allà mirant cap a la finestra com qui no volia la cosa, sabent tots que tenia molta feina a apendre'm text. Però no podia, era una sensació que em tenia lligada a aquella finestre, i necessitava observar-lo, perquè em captivava.

Va ser una nit de diverses sensacions. I totes molt estranyes. Aquella persona que s'amagava darrere un cos alt i fort, era una persona plena de sentiments i emocions que creia invisibles. Aquella persona (per mi nova) disfrutava fent disfrutar als altres aprenent a fer teatre. Em vaig adonar que ell estimava el teatre com res en el món. No havia conegut (potser per vergonya de deixar-se conèixer des de primer moment), a aquella persona tan especial.

Perquè observar els moviments, les mirades, els somriures i les poques paraules que calen per saber una mica com és una persona et poden ensenyar més que tota una vida al costat d'algú que a penes coneixes.

I aixó és un record. Si, un d'aquells que per algú pot semblar la cosa més estúpida que hagui relatat. Potser per ell no va significar res més que un assaig normal i corrent que no funciona. Potser tenia el cap en el fart de riure que es faria el dia de l'estrena al veure'ns fer el rídicul. I potser, es va adonar, en algun moment, que els meus somriures eren de veure'l allà en aquella situació i d'observar-lo d'amagat. Qui sap.

Potser, per algún dels actor va ser el millor dels assajos (perquè s'ha de dir que tots vam riure molt) i per un altre el pitjor de tots.

Però com he dit, són aixó, records. I tot i ser sis persones en una sala de 60 metres quadrats, us asseguro que cadascú va viure aquella nit a la seva manera. Per tant tots els records que podem tenir tots sis, seràn diferents, i en algun cas poden coincidir una mica. Però està comprobat que cadascú es queda amb alló que per ell ha sigut important.

Alló sinó recordo malament era el 6 o 7 de novembre...va ser un niu de sensacions. Començava a saber què es podia sentir per el teatre.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer