Aquell precís instant

Unes primeres ordres s'endinsen pels laberints dels meus pensaments. S'alça una veu dirigent, capdavantera i definida entremig del murmuri i del brogit de la plaça, que és un rerefons borrós com les línies sinuoses d'una serp a la sorra. Però la paraula del cap de colla resta ferma, dreta, directa, disciplinada i escoltada per tots. Analitzo cada lletra, cada so, però no aconsegueixo calmar la meva ment. I de fons, més xivarri. I més cridadissa inconscient del moment màgic que ben aviat silenciarà el soroll.
Un petit moviment del cap de colla inicia allò que espero amb delit. Allò que em fa por alhora que m'inspira una emoció d'exaltació desmesurada, que em transporta pels camins més inesperats i inexplorats del paradís passional de l'experiència humana.
Tanmateix, ara estic al bell mig d'una aglomeració d'ulls inquiets i d'oïdes alarmades i em disposo a deixar els meus peus nus de calçat. Res entre el terra i la meva pell blanca.
Així doncs, com si d'unes formigues disfressades amb una casaca de color vi es tractés, una setantena d'homes i dones es forgen de tal manera que sembla una obra feta pel millor forjador de la il·lusió. Davant meu, un peu resistent em crida per començar. I així ho faig.
A mesura que avanço entre els caps, el nerviosisme també avança pels meus ossos, músculs, nervis, nervis, nervis... i sento un silenci terrorífic.
Allà, on abans hi havia una festa de veus i crits sense una direcció clara, ara governa una total mudesa. Una mudesa que es veu trencada per un xiscle "d'amunt!".
S'inicia l'ascensió cap a la proximitat dels núvols i els "dos", els "res" i els "fas" de les notes volen per sobre de tots els allà presents. Arriba un moment, però, que ja no els sento. No els diferencio. Només haig de pujar. I pujar. I seguint pujant. Primer el braç que m'ajuda a escriure, després l'altre. Darrere, les cames i els peus ja negres pel contacte amb el terra de fa uns segons.
I ja arribo. Ja he trobat el meu lloc. Tanta estona esperant perquè el temps capritxós s'escapi amb quatre notes de melodia. Bé, aquesta és una primera impressió. En realitat, el temps no fuig, el temps es paralitza.
Tot i que els ulls els tinc oberts, els obro de debò. Què veig? Veig il·lusió a les cares. Veig les ganes d'estar just allà, en aquell moment i en aquell precís instant. L'instant en què les gralles, satisfetes del seu concert, arriben al cim més alt de la seva cançó. Torno a tancar els ulls i em quedo mirant a l'horitzó que es divisa al llarg del carrer.
Aquí a dalt, no existeix la quietud. Si una mà t'estira d'aquesta banda, l'altra ho fa per allà. Inestabilitat. Moviments vacil·lants fan que les mans premin amb totes les seves forces camises arrugades com roques rugoses per culpa de la faixa negra que m'envolta la cintura.
Milers de pensaments eufòrics se'm apareixen a la ment. Però els haig de dispersar. Haig de tenir el cent per cent de les meves possibilitats alerta. Vigilant un moviment en falç, fatídic; vigilant un peu descol·locat; vigilant un braç dèbil, una cama, una espatlla; vigilant, fins i tot, les meves pròpies ganes de cridar ben fort, de saltar al buit sense saber el que hi hauria al final, d'experimentar, d'existir, de ser jo mateixa i única, d'observar el món, de sentir tots els sentiments i totes les emocions possibles... però no ho puc fer, tot i que el cos m'ho demana a crits. No ho haig de fer en aquell moment. El que sí faig és agafar tota la concentració que posseeixo i l'animo a que m'acompanyi i no m'abandoni durant aquests instants a les altures.
Per fi unes mans tèbies i petites em palpen l'esquena tot baixant. El pom de dalt i la canalla ja són a baix. És el meu torn. Un sentiment de seguretat, de satisfacció augmenta a mesura que passo els pisos: quarts, terços, segons, la pinya i terra. Torno a ser a la realitat. Però abans de poder respirar l'oxigen que ens fa viure, desenes de crits i veus conegudes es tornen a apoderar de la plaça.
Abraçades per aquí, petons per allà. Felicitat. Alegria. Una alegria que ha quedat allà a dalt i que la torno a gaudir cada vegada que pujo en aquests grans viatges d'alçada.