Aquell pa tan tendre i flonjo, ara roman cremat amb una olor perforadora a taula

Xavier el vell, el de les pupil•les clivellades de negre s`acaronava una galta i em deia que el mediterrani és un mar gastat, rebentat... de tantes llegendes, de tant cor bolcat, del veritable lament dels homes, de tanta suor esforçada.

Assaboríem l`arròs al pati i el mar ressonava dessota, la bèstia remorejava, amb tenacitat, pertinàcia, entestades, cop rere cop, en el cap, alçant les gavines, esquitxant les noies de la seva vora que corrien emocionades fugint, les ones... Fins quan? Amargar el mar... com?

El vi negre ressonava en el cap. Aquesta nit regalimaré el cos suau de la Pilar amb el vi abans de precipitar-me dolç pel penya segat. Fins els rínxols rebecs tan foscos despullats. Fins aquelles rara illa abandonada. Els núvols fan un cabdell que vaig somiar no sé quan. Una nit plenilunial, una nit enlluernadora. Els seus cabells cauen amb la cadència i el pas d´un ocell embriagat de llum. Les carreteres s`ompliren de fongs, els camins floriran amb plantes parasitàries, brots rars, molsa glaçada. I el teu bes llisca breu. Prou per que l`anima gemegui.

Aquest peix, aquest vi, a taula, aquest àpat, la barba de Xavier el vell, pels segles dels segles, com si fóra una missa, una cerimònia més, davant i vers el mar, davant de la veritat, dels nostres avantpassats, davant del mirall... la fisonomia infinita del mar, la progressió aritmètica alhora perllongant-se més i més. Fins la línia de la raó.

Atzur. Roques. Morades. Gavines prenyades cridant esvalotades, histèriques. El vespre escalfa les últimes hores com una rostidora de torrades. Aquell pa tan tendre i flonjo, ara roman cremat amb una olor perforadora a taula. Hem de fer la digestió, però.