Aquell mail

Havia estat privant més que força i s'havia acabat enrotllant amb la Bel, com acostumaven. Però la Bel no era el cel, com la Filo, ni molt menys. Cap altra li havia fet posar tan dura ni cap altra li treia la son i se li enduia un floc gros de vida volant volant allà on ella fos, allà on ella era.

Havien passat cinc o sis anys. En Max, mentre es mirava la safata d'entrada del correu per inèrcia, va fixar la vista en un mail inesperat. Sentí una amalgama d'emocions tan concentrada que li va provocar una mena d'asfíxia i de tremolor i que va acabar amb un neguit ample i un somriure gran com un pa de quilo de pes generós.

"He fet un orgasme intens i llarg mentre anava dient el teu nom, Max, Maaax, Maaaax"

No deia res més. L'home de trenta-un anys es va excitar moltíssim. La Filo, que li portava onze anys, encara el recordava. No pel sexe, sinó per tant tant tant més.


Va fer-se un manual a corre-cuita al lavabo del bar on havia quedat amb la Bel, que trigava. Segurament s'hauria tornar a barallar amb la seva mare perquè li demanava calers i qui sap si no l'hauria tornat a fer fora de casa. La Bel no sabia ni cuinar, ni netejar, ni dur una llar, ni treballar...i cardava com un estereotip obsolet, sense variar de dues postures clàssiques i va que xuta. No tenia una pensió com ell i no se la podia endur al pis compartit, cosa que en el fons era una sort. Tant de bo conservés la feina d'auxiliar de fleca flaca, o no se la treuria de sobre. El dominava fent-se la dèbil i ell no podia permetre's anar d'heroi amb força sobrera.


Va respondre ipso-facto, esperant resposta ràpida amb gran expectació. Se li revifaven els records que mai havien deixat de ser regats.

Es va prendre les pastilles que el psiquiatra li havia retocat. Ho va fer pensant que no volia seguir d'aquella manera, que podia fer molt, anar endavant. Aquells ànims, amb tot, tiraven a efímers. El cervell guanyava i en Max moria el cada dia si no fos que aquella llum de la inspiració i la creativitat l'impulsava a una dimensió on ignorava el món i on ni pretenia arreglar-lo, on es trobava amb la seva essència i era feliç. Una dimensió que havia començat a tastar amb la drogaddicció i que, un cop tractat, recuperava a còpia de cafè i begudes alcohòliques, compatibilitat amb la medicació que la donessin pel cul.

Els ulls verdosos d'en Max no abandonaven la pantalla del mòbil. Un colom defecaire, sense cap escrúpol, va deixar anar el regal sobre la taula, a tocar de la llibreta i el bolígraf on l'home jove anotava mots que l'estalonaven, dibuixava rostres que miraven més enllà i hi afegia la màgia d'una línea (així ho explicava): un somriure (quan podia).


L'ansietat anava en alça.

De cop, aquell nombre 1 entre parèntesi. Àvid, va obrir per llegir el missatge.

"Disculpa, Max. M'he equivocat. És un altre Max".


Tan secament. I la bretxa d'una punyalada. La musa a fer punyetes. Això es va dir, amb àcid humor, per estovar la patacada.

"Ostres, que bé, i jo tinc una altra Bel"

Va respondre massa de pressa. Sense aturar-se a pensar en el mal que es feien, talment com ella havia fet en enviar-li el seu.


Perquè tots dos sabien el que havien viscut i el que havia quedat. No l'enganyava, ho podia llegir en quelcom que surava que no era invisible a l'ànima.