Aquell corredor

El nen es diu Stracciatello. O tal volta Caracciolo. Una mena de nom així. La seva mare, amiga meva si fa no fa...ho era fa cosa d'un quart de segle. D'un sobtat ni gradual va passar a no saludar-me. Jo sabia perfectament que l'enveja era la causa. Ho sabia perquè, si em posava al seu lloc, m'hauria passat igual. Una emoció negativa comuna, part del tarannà arquetípic humà, no ens enganyem. Li feia ràbia el meu tipet -la genètica va com va- i el meu carisma un pèl extravagant (dit amb orgull positiu) amb arrodoniment elegant.

El seu ex, propietari d'una empresa de construccions metàl·liques inoxidables, portes i automatismes i tancaments d'alumini, l'havia abandonada per una dona menys morruda amb qui va procrear i la nena resultant va ser batejada amb el nom d'Abrialga o Merigualba o quelcom per l'estil. Vivien en una comarca anomenada Sambarisme o Pistaronga o alguna cosa semblant.

La Quirola, doncs, no em deia res. Tot i que em mirava i, arrogància apart, m'admirava.

Aquell dia, de bon matí, tornant jo de beure aigua fresca d'una deu ben acompanyada d'un grup de dones ciclistes sense casc (havíem agafat núvols cúmuls en un somni compartit i ens els havíem col·locat a la clepsa, fent de tofa protectora) vam haver de frenar, ben de cop: un nen creuava el carrer sense mirar, el cap cot i ulls quasi tancats. A la vorera, avançant cap a l'estació ferroviària, la seva mare: la Quirola.

-Ui, amb compte, aquest nen! Va adormit, eh, va adormit!

Vaig deixar anar aquells mots mirant-la amb simpatia. El to era reconciliatori, esborrant ranures.

-Què passa?! Tu no dorms o què?!

Va enverinar l'intent. Em va costar no tornar-m'hi i contar-li, com un desfogament i necessitat recolzatòria, a una conegut meu escriptor només VIP al seu poble i a Rupit. Explicar-li. Insinuar-li de ridiculitzar la Quirola bastant grossa, robusta, pell cremada gamba, tap de bassa, piteruda, dents gegants malposades...De fet, el lletraferit no era pas gaire millor físicament. Es podia ofendre. Contraatacaria a favor de l'altra, encara.

Per trencar el mal rotllo energètic, em va venir la il·luminació de... retrocedir en el Gran Temps. Allà buscaria coincidències que ens unissin, jo de veres esperava. A més, anava ben cansada aquell dia i l'aigua pura que havia pres m'estava fent efecte estant en estat de vigília, estirada...en una catifa...un sofà...un prat?

Sento, sents, sentim, les dues...pànic. L'aire el transporta, es fa insoportablement perceptible. El dels altres que han entrat. El passatge és estret, metàl·lic, asèptic després de cada tongada. Les quatre potes em, et, ens tremolen, defalleixen premonitòriament. Se'ns accelera la respiració, els cors volen fugir. Ignorem que ens estat filmant d'amagat, que serà vist, gràcies a Déu serà vist. Existirà, la justícia, darrere nostre?

Han reculat, els vedells per sacrificar. He, has, hem. La indústria alimentària no té NiAniA (ni Aturador ni Ànima). Per tant, Quirola...som, també, hem estat, aquests éssers? Ens han engreixet juntes, tancades, a ritme forçat i ens han destinat a una fi terrible amb el subterfugi 'és el cicle de la vida'. On ha estat, la nostra existència natural i lliure que la gran font creadora ens atorga per dret?

La Quirola, llavors mateix, també en el món oníric, sincronitza en la visualització i certesa d'un passat recent comú en una dimensió paral·lela. Serra les dents, li surt una exclamació des del ventre:

-Havies de ser per a àpats selectes i jo per a pinso de gossos!

No, no pot pair que no es tracta d'això: si van -vam- morir igual!