Aquell buit dels meus tendres setze anys

La meua primera musa va ser la Carmeta. Jo tenia setze anys i estava aprenent a fer quartets, cobles i sonets, en castellà. En mètrica i llengua castellana, vaja. El ben cert és que em passava el dia empalmat pensant en ella, i el fet d'escriure-li aquells metres insuportables, -almenys vistos des d'ara-, era una manera de sublimar les recalfades a què l'abstinència -la indiferent virginitat de les noies de la meua generació, ja se sap- em sotmetia. Li vaig arribar a escriure coses tan absurdes com aquesta:

Puedo escribir los versos más tristes (copiant Neruda)
Cuando clavas en mi oscura pupila (copiant Bécquer)
Tu bella pupila azul celeste (copiant més a Bécquer )
Bajo el azul del bello cielo (reblant la mètrica, i com...)

La cosa és que, superada la timidesa inicial, una vesprada en classe de química, -teníem un professor malnomenat el Titot que explicava les classes amb micro-, aprofitant que el pobre s'havia fet un embolic amb els cables, li vaig passar un sonet a la Carmeta per sota de la taula. Ella va desplegar el paperet, se'l va llegir, el va tornar a plegar, el va desar a l'estoig, i va continuar impertèrrita amb l'explicació que el Titot venia de reprendre sobre les valències.
Déu! Mai no m'he sentit, crec, tan avergonyit com aquell instant. Es quedava indiferent i ni tan sols em mirava!
A les sis, just quan acabàvem i passàvem per la cafeteria a pel bollycao, o l'entrepà, o el que hi hagués com a berenar del dia, la Carmeta se'm va acostar: Vols que fem plegats el treball de literatura? Havíem de fer un treball, a triar, sobre la poesia galaicoportuguesa, El Libro de Buen Amor de l'Arcipreste de Hita o el Cantar de Mío Cid. Oh, d'allò... doncs em sembla molt bé... Vaig encertar a contestar-li. Bé, doncs quedem dissabte a ma casa, després de dinar.
La casa de la Carmeta no era a dins del poble. Era en una partida del terme que s'anomenava la Bota, encara no sé el perquè. Del sonet, ni paraula.
Dissabte a les tres era jo com un clau prement el timbre de la casa de la Carmeta. Va eixir tota empolainada, com si en lloc d'haver quedat per a fer un treball d'uns senyors de l'antiguitat que no ens interessaven gens ni mica, ens n'anàrem a la discoteca del poble del costat.
Fem una passejada? Em va dir. I vet ací que, en comptes de posar-nos a fer la feina encarregada, ens vam endinsar per les senderes vorejades de tarongerars de les immediacions ... He de dir que la Carmeta ja no feia ni molt menys cara de pòquer, i que es mostrava considerablement més comunicativa que en l'horari escolar. Considerablement més.
Em va preguntar si feia molt que escrivia, quins poetes m'agradava llegir, com m'ho feia perquè les síl·labes de tots els versos pogueren coincidir en nombre... i per la musa. Qui era la musa? Supose que la resposta que esperava la Carmeta era una mena de resposta de confirmació. Jo, obedientment, li vaig dir: Tu.
Ens havíem assegut vora la sèquia, sota una morera gegantina. De no molt lluny, ens arribava la remor dels sifons de la Bota, on l'aigua brollava a pressió i creixien joncs i lliris d'aigua pertot arreu... Llavors, Carmeta, en escoltar allò, es va acostar i, alhora que em mirava fixament amb un esguard de lloba jove que mai oblidaré, em va descordar els levi's, em va treure el penis dels calçotets, i va aplicar-hi els seus llavis molsuts d'adolescent fins que jo, com l'aigua a pressió dels sifons, vaig vessar fins l'últim espermatozou que els meus joves testicles podien produir...
A penes recorde el desconcert de després. Vam tornar a casa seua i, ara sí, vam fer el treball que, contràriament al que cabia esperar, no va versar sobre els trobadors galaicopportuguesos ni el Libro de Buen Amor, sinó sobre el Cantar de Mío Cid.
El cas és que, després d'allò, jo no vaig ser capaç durant setmanes d'escriure ni un mal vers... La Carmeta, en veure que res li escrivia, va perdre l'interés per mi i va començar a veure's amb un noi que era jugador de futbol de l'equip juvenil del poble.
Amb el temps vaig recuperar la inspiració, i vaig seguir escrivint, i llegint Bécquer i Neruda, descobrint Ausiàs March, trasbalsant-me amb Rilke o pertorbant-me amb Estellés. I també vaig créixer i madurar, vaig començar la universitat, vaig canviar diversos cops de musa., d'estil, de llenguatge, de tècnica...
Com podia haver-li explicat a la Carmeta, amb la inòpia innocent dels meus tendres setze anys, que els moments de buit són de vegades necessaris per precedir tot acte de creació artística?